El test del bon lector ...

... dins del pròleg Bons lectors i bons escriptors del Curs de Literatura Europea, de Vladimir Nabokov.



Selecciona quatre respostes a la pregunta quines qualitats cal tenir per ser un bon lector?

1. Ha de ser membre d'un club de lectura.
2. Ha d'identificar-se amb l'heroi o l'heroïna.
3. Ha de concentrar-se en els aspectes socioeconòmics.
4. Ha de preferir un relat d'acció i diàlegs.
5. Ha d'haver vist la novel·la en pel·lícula.
6. Ha de ser un autor embrionari.
7. Ha de tenir imaginació.
8. Ha de tenir memòria.
9. Ha de tenir un cert sentit artístic.
10. Ha de tenir un diccionari.

Segons Nabokov un bon lector és aquell que té imaginació, memòria, un diccionari i un cert sentit artístic... I afegeix que un bon lector, un lector actiu i creador, és un relector.

ELS ANYS, MRS. DALLOWAY, UNA HABITACIÓ PRÒPIA, AL FAR, ORLANDO... de Virginia Woolf

Escric algunes reflexions que em vénen al cap tot recordant Virginia Woolf. Avís per a navegants: la distància en el temps de lectura pot alterar l'exactitud dels detalls. Precisament Al far tracta d'un record. Els protagonistes havien de fer una excursió a un far, un pla, algunes il·lusions discretes però importants. Finalment no hi aniran. Un instant, unes paraules, unes actituds... I sobretot un record que arrelarà en la memòria per a la resta de la vida, un record construït des de la subjectivitat d'una observadora que és com una buguenvíl·lea que embolcalla els personatges, s'hi enfila, els escorcolla, tot recreant un paissatge de colors diferents, de raons amagades, de motius disfressats, i de frustacions.

Les novel·les de Virginia Woolf mostren mons ben petits, els mons d'uns protagonistes que no aconsegueixen la felicitat malgrat tenir-ho tot per aconseguir-la. Tenir-ho tot... Ho tenen tot, els personatges? Potser és interessant una lectura dels textos tot cercant-hi una resposta.
Orlando, una novel·la que demana una atenció lectora superior a la resta, és una crítica al seu temps feta amb voluntat de desmuntar els mites culturals imperants, saltant per damunt del temps i de l'espai, amb particular i provocador sentit de l'humor. Una voluntat decidida a tenir una habitació pròpia i a construir un món propi, molt personal, molt lliure. És el que volia, segons va dir, això i no pas explicar la vida i menys encara modificar-la. En les seves històries existeix la realitat dels personatges i allò que els passa o allò que desitgen; a partir d'aquestes dues realitats potser es poden deduir altres realitats externes que cada lector pot reconstruir subjectivament.

L'evolució dels COL·LECTIUS LITERARIS DE CATALUNYA

El senzill gest d'agafar el telèfon marcaria l'abans i el després d'un camí sense retorn. Havia dedicat molt de temps a elaborar el projecte dels Col·lectius Literaris de Catalunya. Estaven clars els objectius i el primer full de ruta a seguir per convertir el somni en realitat. Però les dimensions del projecte provocaven vertigen. A tothom li caldria una tenacitat a prova dels inevitables fracassos; no es tractava de patir l'obstinació del capità Ahab, però calia entendre que un cop iniciada la travessia no es podria abandonar el vaixell. Un lema va proporcionar el coratge necessari: A poc a poc, però per sempre.

Llavors va trucar a Joan Soler i Amigó, autor de més de quaranta obres, guanyador del Premi Nacional de Cultural Popular; director del Tradicionari. Enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya; autor de Mitologia catalana... En Joan havia de ser el president de la nova associació cultural. No es tractava de coordinar col·lectius o entitats ja existents, tampoc no es volia bastir cap mena de superestructura organitzativa, ni trametre consignes de cap mena, ni... L'associació sols ajudaria a crear grups de joves interessats a llegir, escriure, debatre, crear, generar cultura, participar, construir, fer amics d'arreu d'una mateixa corda d'inquietuds, sumar diferències... grups autònoms que tindrien el suport de l'associació, però no pas cap direccció que manés, que fes guiatge.

Joan?, sóc en Jaume, hem de parlar.

És agradable compartir taula amb la Isabel i en Joan. Ben segur que l'amabilitat de l'ambient va donar l'última empenta: passarien als fets, perquè calia intentar-ho, perquè si sortia bé... El lema tranquil·litzava, A poc a poc, però per sempre, si bé ara en tenien un altre: Passaran coses.

Després va afegir-s'hi en Manel Mor, en Jaume Gabaldà i l'Emili Ibars, la mort del qual va ser un cop molt fort per al col·lectiu. Van haver-hi altres moments difícils, però ja hi comptaven. Com deia aquell, formen part de l'espectacle.

Dos col·lectius en marxa i noves incorporacions: Els Irregulars de Sherlock Holmes, el Col·lectiu Literari Atenea, en Pere Pons, el Cor de Marina, L'Àlex Martín, Els Lluïsos de Gràcia... i també plans encara embrionaris a l'Hospitalet i Girona, o, més avançats, a Badalona...

Un curs, si fa no fa. I aleshores passen coses. D'una banda les prometedores converses amb el poeta Víctor López, impulsor de Xarxa de Poesia Urbana de BCN. De l'altra, els contactes amb UnescoCat i la Fundació Social del Raval…

*******

Si vols pujar al tren:

col.lectius.literatis.catalunya ARROBA gmail PUNT com

AFIRMA PEREIRA, d'Antonio Tabucchi

Amb un estil d'una precisió remarcable, Antonio Tabucchi fa una reflexió sobre el paper de l'escriptor. Però ho fa amb procediments diferents als habituals. Aquí s'enfronten un personatge, que en certa manera escriu la novel·la al dictat, i l'escriptor, que fàcilment podríem identificar amb la literatura.
Tot gira a l'entorn de Pereira, que sembla imposar-se al propi Tabucchi. Ens diu que l'atzar actua segons una determinació superior de la qual no ens podem fer responsables? O s'hi afirma, a través de Pereira, que l'ésser humà té capacitat de canvi per tal d'aconseguir la llibertat?
Per què ens recorda Kafka?

PROCESSOS SOBIRANISTES AL SEGLE XXI: QUEBEC, ESCÒCIA, GROENLÀNDIA (E. Vinyamata)

Resum de la conferència. 14.10.09

L'Eduard Vinyamata no es proposa analitzar cada cas (el Quebec, Escòcia...) sinó més aviat exposar elements de reflexió per entendre els fets que es produeixen a l'entorn dels processos de sobirania.

En primer lloc afirma que un procés sobiranista és el camí que va de l'autonomisme a un grau superior d'autonomia, però no és un procés independentista.
Quan volguem estudiar un procés és necessari escoltar i entendre totes les parts, sobretot si volem aconseguir els objectius sobiranistes.

A Groenlàndia potser el partir socialista independentista arribarà a la independència, però Dinamarca respecta els processos democràtics. És per dir que les bones relacions veïnals amb les parts implicades són importants.
També és necessari preguntar-se per què es demana la independència? I la resposta és que generalment per raons econòmiques. A Escòcia es tracta de controlar el petroli. pel Tractat de Lisboa, la Unió Europea acceptarà la independència d'un territori si el 55% de la gent d'aquest país la vol. En el cas d'Escòcia un 30% vol la independència i un 52% està d'acord en un referèndum. Curiosament un 50% dels anglesos veurien bé aquesta opció. De fet als anglesos sols els preocupa si Escòcia acceptaria l'euro o no.

Al Quebec s'hi han fet dos referèndums i s'han perdut, si bé per un petit marge. Els resultats, però, han provocat el declivi del sobiranisme i l'independentisme. El partit quebequès proposa una fórmula interessant: sobirania/associació. Implica no separar-se del Canadà, però, alhora, assolir un altíssim grau de sobirania. El partit ha desenvolupat una bona administració del país, però no pas un projecte nacional. Cal un projecte nacional, aquesta és una lliçó a extreure del cas quebequès. Es basaven en la llengua, la cultura... Però un poble no és una llengua, és un munt de coses més; sobretot són les necessitats compartides de la gent que viu en el territori. "Necessitats" pot ser una paraula clau. Perquè un plantejament és un projecte nacional si s'ocupa de les necessitats dels ciutadans. Amb coses o interessos parcials com ara la llengua o la cultura, o les injustícies (finançament, infraestructures, etc.) no n'hi ha prou. A més, aquest projecte nacional ha de relacionar-se, sobretot, amb la metròpoli. Cal tenir en compte a qui posaré dificultats o aleshores el projecte no és realista. A Eslovènia ho van fer bé i el resultat va ser bo i existós.

Què vol dir al segle XXI sobiranisme i independència? Cal preguntar-s'ho. Avui no és possible viure aïllat del món. La Xina intenta controlar els contactes amb l'exterior (internet, mòbils) sense aconseguir-ho malgrat els esforços policials.
El Quebec, Escòcia, Groenlàndia no es plantegen viure aïllats. Aleshores? Els cal un projecte nacional de relacions amb els veïns, de contacte amb la metròpoli, que respongui a les necessitats ciutadanes. Aquest va ser l'error del Quebec: va atendre els interessos de la població francòfona i va negligir la cultura i la gent anglosaxona.
Escòcia, subvencionada per Dinamarca, podria aconseguir la independència, però no controlaria el petroli, cauria en mans d'una nova dependència: les grans companyies petrolieres.

Cal doncs el que podríem anomenar solidaritat de base. Cal una gran majoria de base, que malgrat les diferències de tot tipus, també lingüístiques, ètniques o culturals, La gent que demani la sobirania ha de constituir una gran part de la ciutadania. El cas més espectacular és el d'Eslovènia: un 95% dels ciutadans estaven d'acord que volien la independència.

El projecte nacional de vegades és una manifestació espontània, en altres casos, com ara Catalunya, no és així. A Catalunya cal un projecte nacional que cohesioni la societat. I sobretot no oblidar que a Catalunya els legisladors sols escriuen les lleis, són els ciutadans els qui han de fer les lleis. Si s'espera que l'autodeterminació sigui concedida, si es demana permís per accedir a la llibertat, aquesta no arribarà mai. Si les persones determinen la llibertat, aleshores no entra
en consideració haver de demanar cap permís. No cal reclamar el dret a la determinació (que és un estat o actitud propi de l'adolescència); cal practicar la determinació, que és prova de maduresa, és l'estat adult. La democràcia és practicar la determinació. Es prenen decisions (democràtiqes i pacífiques) i s'executen.

En conclusió, les nacions i els projectes nacionals han de donar respostes a les relacions internacionals i a les veïnals, i donar respostes a les necessitats dels ciutadans.El dret a l'autoderminació no es reclama, es practica. Autodeterminant-se es passa d'una situació d'autonomia al sobiranisme. Quan hi ha respecte a la llei i a la democràcia es donen processos sobiranistes. La falta d'honestedat per part del poder i la falta de democràcia provoca sobiranisme.

Autodeterminació és participar en la vida política constantment, no sols cada quatre anys, votant. Controlar el poder, això és autodeterminació.

*******

Heus aquí dos llibres que il·lustren la trajectòria del conferenciant i que estan relacionats amb els temes de la xerrada:

E. Vinyamata (1999) Manual de prevención y resolución de conflictos: conciliación, mediación, negociación, publicat per Ariel.






E. Vinyamata (2005) Conflictologia. Curso de resolución de conflictos, publicat per Ariel.

PROCESSOS DE SOBIRANIA AL LLARG DEL SEGLE XX. La fragilitat de les fronteres estatals a l'època contemporània (Vicenç Villatoro)

Resum de la conferència. 13.10.09

En Vicenç Villatoro vol provar que una de les veritats assumides al llarg del segle XX no és certa. S'ha cregut que les fronteres estatals eren/són sòlides i estables. Aquesta creença, diu, és falsa.
Hi ha fronteres que han estat considerades com a naturals, però que han estat marcades artificialment, dibuixades en un mapa de manera arbitrària. Per això, les realitats nacionals, dels pobles, sovint grinyolen quan estan encaixades dins d'aquests mapes artificials.

Bona part dels conflictes són fruit de l'estatilització de les nacions. Les fronteres marcades pels estats són recents, no han existit sempre, i es transformen i canvien durant tot el segle XIX i després, sobretot, al llarg del XX. Apareixen nous estats i es produeix un fenomen de fragmentació que arranca de la revolució romàntica del XIX. Des d'aleshores distingim dues realitats. Una, la del poble/nació que és una realitat prepolítica; i l'altra, la de l'estat, que és un poder polític.

Segons Wilson, el món anirà millor quan les fronteres i les realitats nacionals coincideixin.
D'altra banda, un fet a considerar per entendre aquests processos és la naturalesa dels Imperis. Un imperi no vol construir nacions, ni tampoc no vol ser una nació: un imperi vol el domini polític sobre els pobles, és una presó de pobles.
En aquest context s'enceten dos processos divergents, que tot i ser divergents conflueixen en els resultats finals.
D'una banda, cada nació existent aspira a esdevenir un estat; i de l'altra, de caràcter totalment contrari, determinades realitats estatals han volgut construir o convertir-se en nació. És el cas d'España, que seguint el model francès, encamina tots els fets emocionals en aquesta direcció: des de l'estat es vol construir una nació. En altres llocs, s'hi ha construït una nació a partir de fets administratius. És el cas del continent africà.

En la majoria dels casos, els canvis per definir fronteres s'han produït per accions militars. La raó cal buscar-la en l'acció dels imperis, que usaven la força per imposar la seva voluntat. Els estats dominants imiten els imperis.
Cal remarcar, però, els models escandinau i el txec-eslovè, que canvien fronteres mitjançant processos d'autodeterminació.

Tornant a l'ideal de Wilson, el de la convenient coincidència entre estat i realitat nacional, cal dir que topem amb un problema clau, greu, el problema amb majúscules. La gran dificultat per dur a terme la ideal coincidència estat/nació resideix en el fet que en un mateix territori hi conviuen voluntats identitàries diferents. Coexisteixen voluntats identitàries diferents. És el cas, per exemple, d'Irlanda, amb els unionistes d'una banda i els republicans irlandesos de l'altra.
O és el cas dels Balcans. Cadascú pensa que li pertany aquella terra on hi hagi tombes dels seus. La solució adoptada és la neteja ètnica.

Un altre gran problema ha estat traslladar el model europeu d'estat/nació a la resta del planeta. Com exemple l'Iraq, on el problema principal és que l'Iraq és un estat artificial. Hi cohabiten, molt malament, els kurds, els sunites i els xiïtes. No hi ha iraquians.
En el pròxim orient, el problema israelopalestí resideix en el fet que, quan els britànics se'n van del territori, hi deixen dos nacionalismes que tenen projectes diferents.
A l'Àfrica, el problema deriva del colonialisme, però sobretot del postcolonialisme; els colonitzadors deiexen fronteres estatals que no coincideixen amb les realitats nacionals, la dels pobles. Va ser el cas dels hutus i els tutsis.

Com a model esperançador hi ha el cas suís, que ha sabut arbitrar la diferència. Els diferents se senten suïssos per damunt de les diferències.

Les conclusions que es desprenen de tot plegat són que sabem cap a on anem, cap a la coincidència estat/nació, però que els processos no són gens fàcils perquè les diferents realitats i voluntats es barregen dins d'un mateix territori.
Amb tot, malgrat les dificultats, hi ha elements esperançadors que permeten creure que el món no està condemnat.
Primer, l'existència del model suís, ja esmentat. Hi va haver el cas del Líban, invalidat actualment. I hi ha la confiança en Sudàfrica. En aquest sentit el mundial de futbol pot ser força estructurador; és una esperança.
Segon, la Unió Europea. És una gran possibilitat, potser l'única via de sortida. És una superestructura política on poden ser possibles les grans aliances internacionals. Aliances que desdramatitzaran el fet de les fronteres i poden permetre l'existència de petites realitats nació/estat.
Fins ara s'ha cregut que l'economia i la política eren les úniques coses útils; en el segle XXI les voluntats i els sentiments de pertinença també han de ser --són-- importants.

******

Heus aquí dos llibres molt recomanables i que serveixen de complement a la xerrada d'en Vicenç Villatoro:





El món d'ahir. Memòries d'un europeu, d'Stefan Zweig, publicat per Quaderns Crema.









El quartet d'Alexandria, de Lawrence Durrell, publicat per Proa.

Borges i Calvino: dues propostes

EL LIBRO DE ARENA, de Jose Luis Borges, 1975

En els contes del cerebral Borges s'hi amaguen tots els mons possibles, que és com dir totes les biblioteques, tota la literatura, un laberint de coneixements i d'idees, talment com vasos comunicants.

ELS NOSTRES AVANTPASSATS, d'Italo Calvino, 1956

Els nostres avantpassats, , com ara El cavaller inexistent, són personatges imaginaris que s'encaparren contra natura a viure en el món real, envoltats per éssers reals d'una mediocritat insultant. Però hi viuen de manera crítica, sense caure en actituds autocomplaents.

EL MISTERIÓS CAS DE L'ANNA

-Que et trobes malament?
Hi ha preocupació en les paraules de la mestra: no és gens habitual el desinterès de l'Anna; fa dies que el capteniment de la seva alumna l'amoïna.
El senyal d'alarma s'ha activat al laboratori, durant la preparació d'un experiment. L'Anna sempre hi havia participat amb entusiasme i rigor, escoltant les conclusions dels diferents grups, o la hipòtesi que potser algú presentava, o els arguments que s'oposaven als propis punts de vista. Llavors raonava amb lògica i valorava les opinions de tothom, convençuda que els altres tenien parts de la veritat que ella buscava.
Vivia amb passió cada minut del dia. En ella tot es convertia en desig de viure: cada amic i amiga, cada paraula nova, cada cosa que estudiava, la música, la descoberta d'un artista sincer, la nit, la ràdio, una jugada sorprenent en una partida d'escacs, la sensació del fang a les mans a l'escola de ceràmica, les olors de les estacions, les festes, els balls en un concert, la lectura al llit, la primera hora de la tarda, el teatre...
Tot es convertia en desig de viure. I cap contrarietat ni cap dolor minvaven la seva extraordinària capacitat de viure a ple. Però avui l'Anna actua de forma estranya.
-Puc ajudar-te? -insisteix la mestra.
L'Anna fa que no amb el cap sense alçar la mirada del microscopi amb què treballa. Un treball fet d'esma, mirant sense observar, sense curiositat, el gest perdut, distant.
A casa, els pares també s'adonen del canvi. Duen l'Anna al metge de la família, el qual deriva el cas a diferents especialistes. Cap d'ells, però, no sap diagnosticar el progressiu afebliment de l'Anna.
Pocs dies després, la mestra, que no havia deixat d'observar-la, s'avisa d'un fet que encara complica més la interpretació del cas. El fet succeeix durant una sessió de treball del grup de teatre. Els papers estan repartits i suposadament estudiats; és el primer assaig.
L'Anna surt a escena i resta quieta mirant el públic; ha de recitar un monòleg. Però alguna cosa no va a l'hora.
-Perdoneu -diu-, no he estudiat prou el paper.
És impensable que l'Anna no hagi preparat el seu paper. Quan la mestra s'hi interessa, l'Anna respon que ha oblidat algunes paraules. Es disculpa i admet que li cal més esforç.
L'Anna abandona el grup de teatre. El seu lloc l'ocupa una bona amiga, la Marina. Aquesta circumstància hauria passat desapercebuda si totes dues no haguessin coincidit en un afer esdevingut una setmana després.
L'Anna s'havia documentat per escriure un relat titulat "L'experta en laberints". La mateixa mestra li havia proporcionat algun llibre. El dia de la presentació dels contes, l'Anna digué a la mestra:
-Ho sento, no he pogut acabar el conte, em costa escriure, em falten paraules. M'hauria d'haver documentat més.
Va ser inquietant el fet que la Marina lliurés un relat el títol del qual era "L'exploradora de carrerons sense sortida" on la mestra va reconèixer algunes idees que, n'estava segura, pertanyien a l'Anna.
L'Anna havia perdut consideració entre les amigues. Amb poc temps es convertí en una noia excessivament introvertida. Parlava poc, com si li faltessin paraules per expressar-se. Fins i tot van fer-la fora de l'equip d'escacs. Per falta de motivació, havien justificat. De fet l'Anna havia perdut motivació per a tot, vivia capficada en algun problema que ningú no sap definir.
La influència que abans tenia l'Anna sobre les companyes de curs ara la tenia la Marina.

La mestra investiga. I les seves invetsigacions la porten a conclusions tan estranyes que no les pot compartir amb ningú perquè creu que la prendran per boja. Amb tot aconsella els pares que canviïn l'Anna d'institut, fins i tot de ciutat. I els dóna una carta amb la instrucció que si l'Anna empitjora la llegeixin i actuïn en conseqüència. També es disculpa pel que pot ser interpretat com una intromissió o com una conducta extravagant.
Transcorren uns mesos i l'Anna continua empitjorant. No es mou del llit, no parla amb ningú.
Fins que un dia sent parlar els seus pares d'una carta. Una carta de l'antiga mestra relacionada amb el seu cas. Sent com els pares diuen que tot i la singularitat del diagnòstic, la mestra el pot haver encertat.
L'Anna escolta algun fragmen de la carta.

"...crec que una companya de la seva filla posseeix la rara capacitat de practicar una desconeguda variant de vampirisme. Una mena de vampirisme mental. Aquesta companya ha estat xuclant a l'Anna les paraules que donaven sentit a la vida de la seva filla. I se les ha apropiades. Des dels mots d'un conte, a les paraules que donen forma a les idees, els pensaments i les opinions. Per increïble que sembli, la companya de l'Anna, amb tal estratègia, ha aconseguit una posició de domini dins del grup de la classe, i alhora ha aconseguit desplaçar l'Anna gairebé convertir-la en una noia invisible."
A la carta, la mestra aventurava que la situació no es capgiraria fins que l'Anna no trobés una paraula que cap vampir no li pogués arrabassar.
Per a l'Anna és l'única esperança i s'hi agafa com un nàufrag a un miratge. Dedica cada hora de cada dia durant dos mesos a buscar la paraula inexpugnable. Tot debades.
Fins que té la pensada de servir-se dels somnis.
Quan participava en els concursos literaris de l'escola, acostumava a tenir una llibreta a la tauleta de nit. S'adormia buscant arguments per als seus contes. Llavors somiava històries que en despertar recordava durant un parell de minuts a tot estirar. Temps suficient per anotar-les a la llibreta. Se la passava d'allò més bé escrivint contes a partir dels somnis, perquè eren molt estranys. I com que també li havia passat de trobar la solució d'un problema d'escacs que no havia pogut resoldre durant la vigília, va concloure que el procediment serviria per trobar la paraula buscada.
Omple de somnis la llibreta, sense èxit, però no defalleix. Fins que un vespre, mentre sopen, el pare comenta una pel·lícula que tracta d'un músic. A la nit, l'Anna té un somni que hi té a veure. Somia en dos directors d'orquestra. L'un desitjava ser reconegut arreu del món, l'altre s'estimava la música. El primer exigia més i més als músics fins que aquests l'odiaven; el segon s'interessava per la vida de cada membre de l'orquestra i, plegats, aconseguien fer una bona música, una música per compartir.
L'Anna, mig endormiscada, escriu la paraula "estimar" al palmell de la mà, abans que la son li esborri el somni.
No revela a ningú el seu secret per por de no ser creguda, però sis mesos després, ja del tot refeta de l'estranya malaltia, escriu una carta a l'antiga mestra on, a més d'agrair-li l'ajut, li explica que, des del somni dels directors d'orquestra, torna a estimar cada cosa que fa, cada persona que coneix, cada segon que continua vivint. Que ha trobat la paraula que ningú no li pot robar i que va lligant les paraules que va descobrint, fins fer-les, totes, invulnerables als vampirs i a l'oblit.

Jaume Martín

RELATO DE UN NÁUFRAGO, de Gabriel García Márquez

—Dos elements fan de coordenades al llarg del relat: el rellotge i l’horitzó, és a dir, el temps i l’espai. Si, desesperat, llença el rellotge al mar, es trobarà més sol: tothora comprova l’hora. Els taurons són puntuals… L’horitzó, línia divisòria entre el mar i el cel, és per on pot sorgir la terra salvadora; pel cel han d’arribar els avions que per força l’han d’estar buscant; el mar és ple de taurons, però també proporciona aigua i aliment.

—A Relato… hi podem trobar les llavors literàries, la tècnica incipient, els recursos que, més tard, havent madurat com a escriptor, apareixeran a Crónicas de una muerte anunciada. En aquesta obra també el lector sap qui ha de morir i qui sortirà estalvi de la peripècia. Els lectors de totes dues novel·les coneixen els detalls que envolten els fets. Fins i tot hi ha un mapa on queda reflectit el trajecte que sgueix la balsa del nàufrag. On doncs, resideix l’interès que desvetlla la lectura d’aquest relat? Podria ser el drama humà? El naufragi com a metàfora de la vida, amb l’esforç, les dificultats, la mort…? El protagonista decideix que sols pot salvar-se amb les pròpies forces. Cada cop que es desanima sorgeix un nou perill que l’empeny a lluitar, o un element nou—la lluna—, que l’anima a viure, a continuar.

—Hi ha moments que el text és un precedent d’un cert realisme màgic? (Les al·lucinacions no són presentades com res d’extraordinari. Jaime Manjarrés)

—La història és versemblant perquè se’ns diu que l’autor reprodueix allò que el protagonista ja ha explicat a diversos mitjans de comunicació (molta gent hi ha donat credibilitat). Se’ns fa creure que algú ens revelarà nous detalls fins aleshores desconeguts. En un moment concret el lector sap coses que el protagonista no sap (que el destructor s’ha enfonsat). Amb tot, és possible que un mariner no sàpiga orientar-se amb el rellotge, el sol o els estels?

—A més del rellotge hi ha altres objectes simbòlics: l’anell d’or (futilitat de les coses que la societat valora), la medalla de la verge del Carme (creences, esperances?). Cal esmentar el recurs d’introduir històries —curtes, perquè el ritme del relat així ho requereix— dins de l’argument general.

—Ambigüitat de les idees, les percepcions, els valors… La terra cobejada provoca por i, per tant, deixa de ser desitjada; les gavines, representen l’esperança de ser prop de terra ferma, esdevenen desesperació quan el nàufrag s’adona de la possibilitat que volin perdudes… com ell.

—L’autor utilitza la tècnica d’acabar els capítols de forma orientada a desvetllar en el lector la pregunta què passarà?

—Tot el relat està mil·limètricament pensat. Cap al capítol 7 —la meitat de la novel·la—, el to puja de volum: la gana, els taurons, la sang… Després cada esperança arriba amb el fre d’un nou obstacle: el temps, quan s’ofega; el coco amb l’aigua a l’interior, tan a prop i tan inabastable…

GUIA DE LECTURA de L’ILLA DEL TRESOR, de Robert L. Stevenson

L’illa del tresor, d’Stevenson té moltes lectures.
Jim viu en un hostal, amb els seus pares. La vida és rutinària, els dies se segueixen sense massa novetats. No hi ha sorpreses. Fins que arriba un nou personatge que capgira la quotidianitat. Hem llegit molts relats en què la vida d’una comunitat es veu trasbalsada amb l’arribada d’un desconegut. El nouvingut pot ser beneficiós o destructiu per a la comunitat. És l’aparició sobtada de l’estrany. Ja res no tornarà a ser igual.

A L’illa del tresor, la vida canviarà radicalment per a Jim…
Jim té el mapa d’un tresor. La seva vida es converteix en una recerca. El tresor dóna sentit a la seva vida. A banda de si el troba o no, el que importa és tot allò que li passa fins que arriba al final. Les aventures que ha de passar no són unes vacances divertides, no són un viatge de plaer, són els perills i les proves i les dificultats que ha de superar. En acabar el relat, Jim ja no és un nen, s’ha fet home. Ha hagut de madurar, tenir coratge i resistència. Haurà estat un viatge iniciàtic.

En una paraula: ha hagut d’enfrontar-se a les seves pors. L’illa del tresor és una novel·la que parla de la por. Por al perill i por de saber la veritat. No és una por de fantasmes, és una por real. Jim perd la innocència quan descobreix que el seu amic, en John Silver, és en realitat un pirata sanguinari, un assassí. I por també de la incertesa. Jim descobreix que en el fet de viure no pot haver una seguretat estable, definitiva; cal acceptar que el risc, l’enfonsament dels somnis o de les certeses són amagats rere cada revolt del camí.

Hem parlat de John Silver. Cal esmentar el capità Smollet, el seu contrapunt. El primer, obert, simpàtic, divertit, amable, és la màscara d’un assassí; el segon, Smollet, seriós, esquerp, i segons com fins i tot antipàtic, és responsable, disciplinat i lleial.

Daltra banda hi ha altres aparences enganyoses, d’altres ambigüitats. Perquè tampoc no podem traçar una línia clara entre els personatges diguem-ne bons i els dolents. Els pirates i els nobles cerquen el mateix tresor, un tresor que és, de fet, el resultat de molta sang, de crims comesos per pirates, de botins d’abordatges criminals… El tresor no els pertany, no és el premi d’una gimcana, està tacat de sang.

Cal preguntar-se com és que en John Silver aconsegueix fugir de la justícia, què ens vol dir l’autor. Es fa escàpol, i ho fa essent ric. Fa una lectura determinada de la vida. De les pròpies experiències en treu unes conclusions; coincideixen amb les que en treu en Jim? Com viurà la vida, cadascú, a partir d’ara? John Silver és un personatge clau, probablement més que el propi Jim. El pirata és un dimoni, és l’engany; en el futur Jim no haura de tenir por, ni desconfiar sense motiu, però caldrà que sàpiga que en Silver segueix viu. I que, ben segur al llarg de la vida futura, ensopegarà amb d’altres John Silver.

Un altre moment interessant és el de l’arribada a l’illa. El paisatge meravella en Jim. Viu l’experiència del desig d’explorar. La vida, malgrat les dificultats, somriu. Davant seu tot un món nou, ple de possibilitats. En el quadre es barregen la bellesa del paisatge i l’horror de la presència del pirata de la pota de fusta. Com si en aquest marc hi fos la vida sencera. A l’illa del tresor el veritable tresor podria ser l’illa i el viatge per arribar-hi, tot i que en l’illa hi hagi la violència, expressada pels ulls ferotges de Silver. El Jim adult tindrà per sempre més al cor, la petjada de l’experiència viscuda. L’illa és un escenari on es representa la vida i els protagonistes de la novel·la en són els actors. Cadascú expressa una forma d’entendre la vida. I els lectors llegim la representació.

Fragment de "Clàssics impopulars", de Joan F. Mira ("Avui", 2.12.06)

"...és l'essencial: són la nostra arrel, la base, els nostres fonaments [la vigència dels clàssics grecs i llatins]. Des de la filosofia, les matemàtiques, la física, fins a la política, la democràcia, el sentit de la història, el teatre i tota la resta. Sense Plató i Aristòtil, sense Homer i Tucídides i Sòfocles, no s'explica res del que som, ni seríem allò que som. Els homes del Renaixement, els nostres pares culturals més pròxims, això ho van entendre clarament, i d'ells ve la idea d' Europa, de pensament lliure i metòdic, i un cert sentit de la vida civil i també de l'art, de la literatura i de l'estètica. Elimineu els clàssics, i no quedarà res, no serem res. Cambó ho va entendre, i ho han entès igulament els continuadors i els col·laboradors de la Fundació [Bernat Metge]: el resultat, el producte de tants anys d'esforç i de continuïtat, és a hores d'ara un corpus editorial impressionant, probablement més extents i més complet que el que hagen pogut produir algunes altres llengües o cultures veïnes."

"Al nostres país, i en la llengua pròpia del país, també hi ha algunes col·leccions de clàssics traduïts i assequibles, però res comparable a les edicions populars italianes, amb doble text. Sí que és comparable, en qualitat, en dignitat i en nombre de títols, una col·lecció del nivell de la Bernat Metge, amb el nom del nostre gran humanista del segle XV. Més de 350 volums ben editats, comentats i traduïts, amb l'aparat crític i les notes corresponents, formen un conjunt que es pot trobar en pocs països i en poques llengües del món. És un motiu d'orgull, i una prova de la potència creadora d'un idioma i d'una cultura capaç de produir, a pesar de tants obstacles hisòrics, una obra immensa i exemplar com aquesta. Us puc assegurar, per una llarga experiència, que no podreu trobar millor lectura."

EL CICLE DE LA PARAULA EN LA NATURALESA (HUMANA)

D'una escletxa entre unes roques, d'un clot enmig d'un prat, brollen paraules, brollen i no paren de brollar. Un devessall de paraules. Un remoreig original, com si una profunda boca mineral les glopegés. Crits, rialles, exclamacions, murmuris... En el principi existien les paraules.

Les paraules lliures, acabades de néixer, salten, ballen, canten, corren avall... Incansables, ara fan reguerots, ara s'aturen formant petits bassals. Reposen, continuen avall a saltirons, entre boixos, bardisses, branques i fullatge dels faigs i dels avets. Són paraules fresques, alegres, joganeres, inventen el paisatge. Sempre avall, cascadegen per les ombrives torrenteres. I se n'hi ajunten d'altres que també van avall, com l'aigua.

Quin doll de paraules, de versos, de rodolins, de frases, de cançons! Tenen tanta força que arrodoneixen els rocs més cantelluts. Ara s'eixamplen, s'enfonsen, es filtren pels terrossos, penetren les roques, desapareixen en forats de la muntanya, però no es perden: les paraules, quan menys t'ho esperes, sents que tornen a brollar, més dolces, més intenses, amb més passió, amb més força.

Plou, neva, cau pedra: són paraules que baixen del cel, de la inspiració més alta.
També llisquen fent corriols, regalimant, i s'ajunten amb les de les fonts i dels torrents. Hi ha una inspiració que ve de l'aire, de la brisa, de l'oratge, dels núvols. I una altra que ve de les fonts, del més íntim de la terra, del subconscient ocult. I encara hi ha una altra inspiració, que es diposita misteriosament sobre les fulles i les flors, en la gespa dels prats, sobre les pedres: són les paraules dites en veu baixa, com carícies, que deixa la rosada, menuda, humil, les paraules que aconsegueixen empapar i eixamorar i fer estremir la pell.

El cabal de paraules arriba a la falda de la muntanya. Ja no corren amb tanta força però no és pas que es tornin assenyades! De les neus, de les pluges, de la rosada fina, de les fonts, ara el corrent de paraules s'eixampla i s'enfondeix: porten tota la fantasia, tota la imaginació, tot el capritx, creen la vida i recreen el món. Hi naveguen caiacs, hi baixen rais... S'aturen en un gorg de tonalitats fosques, gorgs blaus, gorgs verds, gorgs negres... Són les paraules dels contes. Tenen una superfície llisa i lluent com un mirall que tot ho reflecteix, però d'una fondària fascinant, esglaiadora.
No són paraules inventades en un laboratori d'alambins i provetes, in vitro. Són les mateixes gotes, els mateixos glops de sempre, que es tornen contes nou-nats. Perdó, no estan fetes de les mateixes gotes! Tenen sabors minerals i vegetals, d'escorces de pins, de fulles seques, de falgueres i molses, de maduixes i gers, d'aranyons i de mores, de romanins, farigoles i espígols. I el tornasol de les truites i les carpes.

Han corregut tants camins que contenen tots els sentiments, totes les emocions de la terra. Si les embotelléssim, l'anàlisi del laboratori del Dr. Oliver Rodés precisaria quants milígrams tenen d'alegria, de pena, d'il·lusió, d'amor apassionat, d'amargor, de tristesa. I quants de residus secs. No és veritat que les paraules siguin incolores, inodores i insípides, ben al contrari, tenen tots els colors, totes les olors, tots els sabors i gustos.

Hi ha empreses que embotellen les paraules de les fonts, pures, incontaminades, transparents. Més avall, a la plana, a les ciutats, les han de depurar, de descontaminar, de reciclar, perquè on viu tanta gent amuntegada sempre falten paraules, o sempre es repeteixen les mateixes, o s'embruten, o es taquen, o es fan malbé. O s'obliden. Sovint hi ha sequera de paraules, i deu ser per manca inspiració.
També els pagesos necessiten paraules per regar els seus horts, les seves tomaqueres, les seves mongeteres, les pomeres, els presseguers, les peres llimoneres... perquè els fruits de la terra siguin dolços, sucosos. Ja se sap que de cultiu en ve cultura.

Però les paraules dels contes continuen avall. Ara ja no salten tan vivament, però porten més cabal, el d'altres contes afluents que s'hi han anat aiguabarrejant. Les fàbriques de les ribes intenten apressar-les i fer-les treballar. Les desvien per sèquies, les aturen en rescloses, en graduen el cabal, les fan passar per premses, per màquines rotatives, les pleguen, les lliguen i relliguen. De les fàbriques surten empaquetades, negre sobre blanc, en diccionaris, enciclopèdies, novel·les, llibres de text, científics, esotèrics... i també en poemes i en contes il·lustrats. Les carreguen en camions i les distribueixen a les llibreries i a les biblioteques de les ciutats. Del que resta en fan diaris. Així com els contes porten una saviesa que val per sempre i els llibres porten coneixements que valen per molts anys, els diaris porten notícies del dia però de curta durada.

Després, les paraules restants són abocades i tornen al seu llit. Llisquen per una conca més ampla, passen per sota de ponts de tres i quatre i vuit arcades. Ja són més fluvials. Però estan més cansades, i no són transparents: les impremtes les han pressionat massa. Però no es desanimen. Ja noten que s'acosten al seu destí, ja en tasten la salabror, ja copsen les onades que les van a rebre.
No els fa por de perdre's en aquella immensitat. Tot ve de les paraules, tot és fet de paraules, tot va cap al silenci. Però saben que la mort no existeix, que tot en la natura es reencarna. Que la calor del sol les convertirà en un vapor de cotó fluix, i que el vent se les endurà a corrues de núvols cap a aquelles muntanyes. I que allà les paraules plouran i nevaran i xoparan la terra, i es filtraran per les escletxes més fines dels avencs. I les coves uterines quedaran gràvides, embarassades de paraules. I un dia, dels seus corrents subconscients brollaran de les fonts, regalimant per les falzies, cabelleres de Venus, saltant entre les roques. D'ençà que el món és món, d'ençà que el temps és temps. Perquè en el principi existien les paraules.

Joan Soler i Amigó
autor de La Mitologia Catalana

L'ESCUMA DELS DIES, de Boris Vian (trad. Jaume Fuster, ed. Columna)

A determinats llibres, en determinades èpoques, se'ls atorga un valor simbòlic, emblemàtic, que va més enllà dels estrictament literaris. La novel·la que proposem, L'escuma dels dies (1947), aconseguí aquesta categoria dins de la narrativa francesa, al costat de L'estrany, de Camus; El diable al cos, de Radiguet; Els infants terribles, de Cocteau; El gran Meaulnes, d'A. Fournier; El petit príncep, de Saint-Exupéry; Bon dia , tristesa, de F.Sagan, i La nàusea, de Sartre.
Avanguardisme, humor, creativitat, tendresa... Diríeu que és una novel·la d'amor? Una novel·la d'humor negre? De romanticisme desesperat? Existencialista?
De tot plegat, potser. En tot cas la història parla d'un món abocat a l'absurd, mentre Chloé i Colin s'estimen cada cop més... Boris Vian va morir a París, el 1959, tenia trenta-nou anys.

Els límits de la nostra llengua

El catedràtic de lingüística James Hurford explica al periodista Lluís Amiguet que, molt al contrari de les opinions no autoritzades de veus més o menys innocents, totes les llengües són igual de complexes. A més, desmunta un altre clixé que, per absolut, generalitza més enllà del que és el cas. Ens referim a la vella idea (posada en circulació per Benjamin Whorf) que la nostra llengua ens limita la visió del món i que no podem transcendir-ne.

["La Contra", La Vanguardia, 21 d'agost de 2009]