EL MISTERIÓS CAS DE L'ANNA

-Que et trobes malament?
Hi ha preocupació en les paraules de la mestra: no és gens habitual el desinterès de l'Anna; fa dies que el capteniment de la seva alumna l'amoïna.
El senyal d'alarma s'ha activat al laboratori, durant la preparació d'un experiment. L'Anna sempre hi havia participat amb entusiasme i rigor, escoltant les conclusions dels diferents grups, o la hipòtesi que potser algú presentava, o els arguments que s'oposaven als propis punts de vista. Llavors raonava amb lògica i valorava les opinions de tothom, convençuda que els altres tenien parts de la veritat que ella buscava.
Vivia amb passió cada minut del dia. En ella tot es convertia en desig de viure: cada amic i amiga, cada paraula nova, cada cosa que estudiava, la música, la descoberta d'un artista sincer, la nit, la ràdio, una jugada sorprenent en una partida d'escacs, la sensació del fang a les mans a l'escola de ceràmica, les olors de les estacions, les festes, els balls en un concert, la lectura al llit, la primera hora de la tarda, el teatre...
Tot es convertia en desig de viure. I cap contrarietat ni cap dolor minvaven la seva extraordinària capacitat de viure a ple. Però avui l'Anna actua de forma estranya.
-Puc ajudar-te? -insisteix la mestra.
L'Anna fa que no amb el cap sense alçar la mirada del microscopi amb què treballa. Un treball fet d'esma, mirant sense observar, sense curiositat, el gest perdut, distant.
A casa, els pares també s'adonen del canvi. Duen l'Anna al metge de la família, el qual deriva el cas a diferents especialistes. Cap d'ells, però, no sap diagnosticar el progressiu afebliment de l'Anna.
Pocs dies després, la mestra, que no havia deixat d'observar-la, s'avisa d'un fet que encara complica més la interpretació del cas. El fet succeeix durant una sessió de treball del grup de teatre. Els papers estan repartits i suposadament estudiats; és el primer assaig.
L'Anna surt a escena i resta quieta mirant el públic; ha de recitar un monòleg. Però alguna cosa no va a l'hora.
-Perdoneu -diu-, no he estudiat prou el paper.
És impensable que l'Anna no hagi preparat el seu paper. Quan la mestra s'hi interessa, l'Anna respon que ha oblidat algunes paraules. Es disculpa i admet que li cal més esforç.
L'Anna abandona el grup de teatre. El seu lloc l'ocupa una bona amiga, la Marina. Aquesta circumstància hauria passat desapercebuda si totes dues no haguessin coincidit en un afer esdevingut una setmana després.
L'Anna s'havia documentat per escriure un relat titulat "L'experta en laberints". La mateixa mestra li havia proporcionat algun llibre. El dia de la presentació dels contes, l'Anna digué a la mestra:
-Ho sento, no he pogut acabar el conte, em costa escriure, em falten paraules. M'hauria d'haver documentat més.
Va ser inquietant el fet que la Marina lliurés un relat el títol del qual era "L'exploradora de carrerons sense sortida" on la mestra va reconèixer algunes idees que, n'estava segura, pertanyien a l'Anna.
L'Anna havia perdut consideració entre les amigues. Amb poc temps es convertí en una noia excessivament introvertida. Parlava poc, com si li faltessin paraules per expressar-se. Fins i tot van fer-la fora de l'equip d'escacs. Per falta de motivació, havien justificat. De fet l'Anna havia perdut motivació per a tot, vivia capficada en algun problema que ningú no sap definir.
La influència que abans tenia l'Anna sobre les companyes de curs ara la tenia la Marina.

La mestra investiga. I les seves invetsigacions la porten a conclusions tan estranyes que no les pot compartir amb ningú perquè creu que la prendran per boja. Amb tot aconsella els pares que canviïn l'Anna d'institut, fins i tot de ciutat. I els dóna una carta amb la instrucció que si l'Anna empitjora la llegeixin i actuïn en conseqüència. També es disculpa pel que pot ser interpretat com una intromissió o com una conducta extravagant.
Transcorren uns mesos i l'Anna continua empitjorant. No es mou del llit, no parla amb ningú.
Fins que un dia sent parlar els seus pares d'una carta. Una carta de l'antiga mestra relacionada amb el seu cas. Sent com els pares diuen que tot i la singularitat del diagnòstic, la mestra el pot haver encertat.
L'Anna escolta algun fragmen de la carta.

"...crec que una companya de la seva filla posseeix la rara capacitat de practicar una desconeguda variant de vampirisme. Una mena de vampirisme mental. Aquesta companya ha estat xuclant a l'Anna les paraules que donaven sentit a la vida de la seva filla. I se les ha apropiades. Des dels mots d'un conte, a les paraules que donen forma a les idees, els pensaments i les opinions. Per increïble que sembli, la companya de l'Anna, amb tal estratègia, ha aconseguit una posició de domini dins del grup de la classe, i alhora ha aconseguit desplaçar l'Anna gairebé convertir-la en una noia invisible."
A la carta, la mestra aventurava que la situació no es capgiraria fins que l'Anna no trobés una paraula que cap vampir no li pogués arrabassar.
Per a l'Anna és l'única esperança i s'hi agafa com un nàufrag a un miratge. Dedica cada hora de cada dia durant dos mesos a buscar la paraula inexpugnable. Tot debades.
Fins que té la pensada de servir-se dels somnis.
Quan participava en els concursos literaris de l'escola, acostumava a tenir una llibreta a la tauleta de nit. S'adormia buscant arguments per als seus contes. Llavors somiava històries que en despertar recordava durant un parell de minuts a tot estirar. Temps suficient per anotar-les a la llibreta. Se la passava d'allò més bé escrivint contes a partir dels somnis, perquè eren molt estranys. I com que també li havia passat de trobar la solució d'un problema d'escacs que no havia pogut resoldre durant la vigília, va concloure que el procediment serviria per trobar la paraula buscada.
Omple de somnis la llibreta, sense èxit, però no defalleix. Fins que un vespre, mentre sopen, el pare comenta una pel·lícula que tracta d'un músic. A la nit, l'Anna té un somni que hi té a veure. Somia en dos directors d'orquestra. L'un desitjava ser reconegut arreu del món, l'altre s'estimava la música. El primer exigia més i més als músics fins que aquests l'odiaven; el segon s'interessava per la vida de cada membre de l'orquestra i, plegats, aconseguien fer una bona música, una música per compartir.
L'Anna, mig endormiscada, escriu la paraula "estimar" al palmell de la mà, abans que la son li esborri el somni.
No revela a ningú el seu secret per por de no ser creguda, però sis mesos després, ja del tot refeta de l'estranya malaltia, escriu una carta a l'antiga mestra on, a més d'agrair-li l'ajut, li explica que, des del somni dels directors d'orquestra, torna a estimar cada cosa que fa, cada persona que coneix, cada segon que continua vivint. Que ha trobat la paraula que ningú no li pot robar i que va lligant les paraules que va descobrint, fins fer-les, totes, invulnerables als vampirs i a l'oblit.

Jaume Martín