—Dos elements fan de coordenades al llarg del relat: el rellotge i l’horitzó, és a dir, el temps i l’espai. Si, desesperat, llença el rellotge al mar, es trobarà més sol: tothora comprova l’hora. Els taurons són puntuals… L’horitzó, línia divisòria entre el mar i el cel, és per on pot sorgir la terra salvadora; pel cel han d’arribar els avions que per força l’han d’estar buscant; el mar és ple de taurons, però també proporciona aigua i aliment. —A Relato… hi podem trobar les llavors literàries, la tècnica incipient, els recursos que, més tard, havent madurat com a escriptor, apareixeran a Crónicas de una muerte anunciada. En aquesta obra també el lector sap qui ha de morir i qui sortirà estalvi de la peripècia. Els lectors de totes dues novel·les coneixen els detalls que envolten els fets. Fins i tot hi ha un mapa on queda reflectit el trajecte que sgueix la balsa del nàufrag.
On doncs, resideix l’interès que desvetlla la lectura d’aquest relat? Podria ser el drama humà? El naufragi com a metàfora de la vida, amb l’esforç, les dificultats, la mort…? El protagonista decideix que sols pot salvar-se amb les pròpies forces. Cada cop que es desanima sorgeix un nou perill que l’empeny a lluitar, o un element nou—la lluna—, que l’anima a viure, a continuar. —Hi ha moments que el text és un precedent d’un cert realisme màgic? (Les al·lucinacions no són presentades com res d’extraordinari. Jaime Manjarrés)
—La història és versemblant perquè se’ns diu que l’autor reprodueix allò que el protagonista ja ha explicat a diversos mitjans de comunicació (molta gent hi ha donat credibilitat). Se’ns fa creure que algú ens revelarà nous detalls fins aleshores desconeguts.
En un moment concret el lector sap coses que el protagonista no sap (que el destructor s’ha enfonsat). Amb tot, és possible que un mariner no sàpiga orientar-se amb el rellotge, el sol o els estels? —A més del rellotge hi ha altres objectes simbòlics: l’anell d’or (futilitat de les coses que la societat valora), la medalla de la verge del Carme (creences, esperances?). Cal esmentar el recurs d’introduir històries —curtes, perquè el ritme del relat així ho requereix— dins de l’argument general.
—Ambigüitat de les idees, les percepcions, els valors… La terra cobejada provoca por i, per tant, deixa de ser desitjada; les gavines, representen l’esperança de ser prop de terra ferma, esdevenen desesperació quan el nàufrag s’adona de la possibilitat que volin perdudes… com ell.
—L’autor utilitza la tècnica d’acabar els capítols de forma orientada a desvetllar en el lector la pregunta què passarà?
—Tot el relat està mil·limètricament pensat. Cap al capítol 7 —la meitat de la novel·la—, el to puja de volum: la gana, els taurons, la sang… Després cada esperança arriba amb el fre d’un nou obstacle: el temps, quan s’ofega; el coco amb l’aigua a l’interior, tan a prop i tan inabastable…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada