Resum de la conferència. 13.10.09
En Vicenç Villatoro vol provar que una de les veritats assumides al llarg del segle XX no és certa. S'ha cregut que les fronteres estatals eren/són sòlides i estables. Aquesta creença, diu, és falsa.
Hi ha fronteres que han estat considerades com a naturals, però que han estat marcades artificialment, dibuixades en un mapa de manera arbitrària. Per això, les realitats nacionals, dels pobles, sovint grinyolen quan estan encaixades dins d'aquests mapes artificials.
Bona part dels conflictes són fruit de l'estatilització de les nacions. Les fronteres marcades pels estats són recents, no han existit sempre, i es transformen i canvien durant tot el segle XIX i després, sobretot, al llarg del XX. Apareixen nous estats i es produeix un fenomen de fragmentació que arranca de la revolució romàntica del XIX. Des d'aleshores distingim dues realitats. Una, la del poble/nació que és una realitat prepolítica; i l'altra, la de l'estat, que és un poder polític.
Segons Wilson, el món anirà millor quan les fronteres i les realitats nacionals coincideixin.
D'altra banda, un fet a considerar per entendre aquests processos és la naturalesa dels Imperis. Un imperi no vol construir nacions, ni tampoc no vol ser una nació: un imperi vol el domini polític sobre els pobles, és una presó de pobles.
En aquest context s'enceten dos processos divergents, que tot i ser divergents conflueixen en els resultats finals.
D'una banda, cada nació existent aspira a esdevenir un estat; i de l'altra, de caràcter totalment contrari, determinades realitats estatals han volgut construir o convertir-se en nació. És el cas d'España, que seguint el model francès, encamina tots els fets emocionals en aquesta direcció: des de l'estat es vol construir una nació. En altres llocs, s'hi ha construït una nació a partir de fets administratius. És el cas del continent africà.
En la majoria dels casos, els canvis per definir fronteres s'han produït per accions militars. La raó cal buscar-la en l'acció dels imperis, que usaven la força per imposar la seva voluntat. Els estats dominants imiten els imperis.
Cal remarcar, però, els models escandinau i el txec-eslovè, que canvien fronteres mitjançant processos d'autodeterminació.
Tornant a l'ideal de Wilson, el de la convenient coincidència entre estat i realitat nacional, cal dir que topem amb un problema clau, greu, el problema amb majúscules. La gran dificultat per dur a terme la ideal coincidència estat/nació resideix en el fet que en un mateix territori hi conviuen voluntats identitàries diferents. Coexisteixen voluntats identitàries diferents. És el cas, per exemple, d'Irlanda, amb els unionistes d'una banda i els republicans irlandesos de l'altra.
O és el cas dels Balcans. Cadascú pensa que li pertany aquella terra on hi hagi tombes dels seus. La solució adoptada és la neteja ètnica.
Un altre gran problema ha estat traslladar el model europeu d'estat/nació a la resta del planeta. Com exemple l'Iraq, on el problema principal és que l'Iraq és un estat artificial. Hi cohabiten, molt malament, els kurds, els sunites i els xiïtes. No hi ha iraquians.
En el pròxim orient, el problema israelopalestí resideix en el fet que, quan els britànics se'n van del territori, hi deixen dos nacionalismes que tenen projectes diferents.
A l'Àfrica, el problema deriva del colonialisme, però sobretot del postcolonialisme; els colonitzadors deiexen fronteres estatals que no coincideixen amb les realitats nacionals, la dels pobles. Va ser el cas dels hutus i els tutsis.
Com a model esperançador hi ha el cas suís, que ha sabut arbitrar la diferència. Els diferents se senten suïssos per damunt de les diferències.
Les conclusions que es desprenen de tot plegat són que sabem cap a on anem, cap a la coincidència estat/nació, però que els processos no són gens fàcils perquè les diferents realitats i voluntats es barregen dins d'un mateix territori.
Amb tot, malgrat les dificultats, hi ha elements esperançadors que permeten creure que el món no està condemnat.
Primer, l'existència del model suís, ja esmentat. Hi va haver el cas del Líban, invalidat actualment. I hi ha la confiança en Sudàfrica. En aquest sentit el mundial de futbol pot ser força estructurador; és una esperança.
Segon, la Unió Europea. És una gran possibilitat, potser l'única via de sortida. És una superestructura política on poden ser possibles les grans aliances internacionals. Aliances que desdramatitzaran el fet de les fronteres i poden permetre l'existència de petites realitats nació/estat.
Fins ara s'ha cregut que l'economia i la política eren les úniques coses útils; en el segle XXI les voluntats i els sentiments de pertinença també han de ser --són-- importants.
Heus aquí dos llibres molt recomanables i que serveixen de complement a la xerrada d'en Vicenç Villatoro:
El món d'ahir. Memòries d'un europeu, d'Stefan Zweig, publicat per Quaderns Crema.
El quartet d'Alexandria, de Lawrence Durrell, publicat per Proa.
En Vicenç Villatoro vol provar que una de les veritats assumides al llarg del segle XX no és certa. S'ha cregut que les fronteres estatals eren/són sòlides i estables. Aquesta creença, diu, és falsa.
Hi ha fronteres que han estat considerades com a naturals, però que han estat marcades artificialment, dibuixades en un mapa de manera arbitrària. Per això, les realitats nacionals, dels pobles, sovint grinyolen quan estan encaixades dins d'aquests mapes artificials.
Bona part dels conflictes són fruit de l'estatilització de les nacions. Les fronteres marcades pels estats són recents, no han existit sempre, i es transformen i canvien durant tot el segle XIX i després, sobretot, al llarg del XX. Apareixen nous estats i es produeix un fenomen de fragmentació que arranca de la revolució romàntica del XIX. Des d'aleshores distingim dues realitats. Una, la del poble/nació que és una realitat prepolítica; i l'altra, la de l'estat, que és un poder polític.Segons Wilson, el món anirà millor quan les fronteres i les realitats nacionals coincideixin.
D'altra banda, un fet a considerar per entendre aquests processos és la naturalesa dels Imperis. Un imperi no vol construir nacions, ni tampoc no vol ser una nació: un imperi vol el domini polític sobre els pobles, és una presó de pobles.
En aquest context s'enceten dos processos divergents, que tot i ser divergents conflueixen en els resultats finals.
D'una banda, cada nació existent aspira a esdevenir un estat; i de l'altra, de caràcter totalment contrari, determinades realitats estatals han volgut construir o convertir-se en nació. És el cas d'España, que seguint el model francès, encamina tots els fets emocionals en aquesta direcció: des de l'estat es vol construir una nació. En altres llocs, s'hi ha construït una nació a partir de fets administratius. És el cas del continent africà.En la majoria dels casos, els canvis per definir fronteres s'han produït per accions militars. La raó cal buscar-la en l'acció dels imperis, que usaven la força per imposar la seva voluntat. Els estats dominants imiten els imperis.
Cal remarcar, però, els models escandinau i el txec-eslovè, que canvien fronteres mitjançant processos d'autodeterminació.
Tornant a l'ideal de Wilson, el de la convenient coincidència entre estat i realitat nacional, cal dir que topem amb un problema clau, greu, el problema amb majúscules. La gran dificultat per dur a terme la ideal coincidència estat/nació resideix en el fet que en un mateix territori hi conviuen voluntats identitàries diferents. Coexisteixen voluntats identitàries diferents. És el cas, per exemple, d'Irlanda, amb els unionistes d'una banda i els republicans irlandesos de l'altra.
O és el cas dels Balcans. Cadascú pensa que li pertany aquella terra on hi hagi tombes dels seus. La solució adoptada és la neteja ètnica.
Un altre gran problema ha estat traslladar el model europeu d'estat/nació a la resta del planeta. Com exemple l'Iraq, on el problema principal és que l'Iraq és un estat artificial. Hi cohabiten, molt malament, els kurds, els sunites i els xiïtes. No hi ha iraquians.
En el pròxim orient, el problema israelopalestí resideix en el fet que, quan els britànics se'n van del territori, hi deixen dos nacionalismes que tenen projectes diferents.
A l'Àfrica, el problema deriva del colonialisme, però sobretot del postcolonialisme; els colonitzadors deiexen fronteres estatals que no coincideixen amb les realitats nacionals, la dels pobles. Va ser el cas dels hutus i els tutsis.
Com a model esperançador hi ha el cas suís, que ha sabut arbitrar la diferència. Els diferents se senten suïssos per damunt de les diferències.
Les conclusions que es desprenen de tot plegat són que sabem cap a on anem, cap a la coincidència estat/nació, però que els processos no són gens fàcils perquè les diferents realitats i voluntats es barregen dins d'un mateix territori.
Amb tot, malgrat les dificultats, hi ha elements esperançadors que permeten creure que el món no està condemnat.
Primer, l'existència del model suís, ja esmentat. Hi va haver el cas del Líban, invalidat actualment. I hi ha la confiança en Sudàfrica. En aquest sentit el mundial de futbol pot ser força estructurador; és una esperança.
Segon, la Unió Europea. És una gran possibilitat, potser l'única via de sortida. És una superestructura política on poden ser possibles les grans aliances internacionals. Aliances que desdramatitzaran el fet de les fronteres i poden permetre l'existència de petites realitats nació/estat.Fins ara s'ha cregut que l'economia i la política eren les úniques coses útils; en el segle XXI les voluntats i els sentiments de pertinença també han de ser --són-- importants.
******
Heus aquí dos llibres molt recomanables i que serveixen de complement a la xerrada d'en Vicenç Villatoro:
El món d'ahir. Memòries d'un europeu, d'Stefan Zweig, publicat per Quaderns Crema.
El quartet d'Alexandria, de Lawrence Durrell, publicat per Proa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada