Resum de la conferència. 14.10.09
L'Eduard Vinyamata no es proposa analitzar cada cas (el Quebec, Escòcia...) sinó més aviat exposar elements de reflexió per entendre els fets que es produeixen a l'entorn dels processos de sobirania.
En primer lloc afirma que un procés sobiranista és el camí que va de l'autonomisme a un grau superior d'autonomia, però no és un procés independentista.
Quan volguem estudiar un procés és necessari escoltar i entendre totes les parts, sobretot si volem aconseguir els objectius sobiranistes.
A Groenlàndia potser el partir socialista independentista arribarà a la independència, però Dinamarca respecta els processos democràtics. És per dir que les bones relacions veïnals amb les parts implicades són importants.
També és necessari preguntar-se per què es demana la independència? I la resposta és que generalment per raons econòmiques. A Escòcia es tracta de controlar el petroli. pel Tractat de Lisboa, la Unió Europea acceptarà la independència d'un territori si el 55% de la gent d'aquest país la vol. En el cas d'Escòcia un 30% vol la independència i un 52% està d'acord en un referèndum. Curiosament un 50% dels anglesos veurien bé aquesta opció. De fet als anglesos sols els preocupa si Escòcia acceptaria l'euro o no.
Al Quebec s'hi han fet dos referèndums i s'han perdut, si bé per un petit marge. Els resultats, però, han provocat el declivi del sobiranisme i l'independentisme. El partit quebequès proposa una fórmula interessant: sobirania/associació. Implica no separar-se del Canadà, però, alhora, assolir un altíssim grau de sobirania. El partit ha desenvolupat una bona administració del país, però no pas un projecte nacional. Cal un projecte nacional, aquesta és una lliçó a extreure del cas
quebequès. Es basaven en la llengua, la cultura... Però un poble no és una llengua, és un munt de coses més; sobretot són les necessitats compartides de la gent que viu en el territori. "Necessitats" pot ser una paraula clau. Perquè un plantejament és un projecte nacional si s'ocupa de les necessitats dels ciutadans. Amb coses o interessos parcials com ara la llengua o la cultura, o les injustícies (finançament, infraestructures, etc.) no n'hi ha prou. A més, aquest projecte nacional ha de relacionar-se, sobretot, amb la metròpoli. Cal tenir en compte a qui posaré dificultats o aleshores el projecte no és realista. A Eslovènia ho van fer bé i el resultat va ser bo i existós.
Què vol dir al segle XXI sobiranisme i independència? Cal preguntar-s'ho. Avui no és possible viure aïllat del món. La Xina intenta controlar els contactes amb l'exterior (internet, mòbils) sense aconseguir-ho malgrat els esforços policials.
El Quebec, Escòcia, Groenlàndia no es plantegen viure aïllats. Aleshores? Els cal un projecte nacional de relacions amb els veïns, de contacte amb la metròpoli, que
respongui a les necessitats ciutadanes. Aquest va ser l'error del Quebec: va atendre els interessos de la població francòfona i va negligir la cultura i la gent anglosaxona.
Escòcia, subvencionada per Dinamarca, podria aconseguir la independència, però no controlaria el petroli, cauria en mans d'una nova dependència: les grans companyies petrolieres.
Cal doncs el que podríem anomenar solidaritat de base. Cal una gran majoria de base, que malgrat les diferències de tot tipus, també lingüístiques, ètniques o culturals, La gent que demani la sobirania ha de constituir una gran part de la ciutadania. El cas més espectacular és el d'Eslovènia: un 95% dels ciutadans estaven d'acord que volien la independència.
El projecte nacional de vegades és una manifestació espontània, en altres casos, com ara Catalunya, no és així. A Catalunya cal un projecte nacional que cohesioni la societat. I sobretot no oblidar que a Catalunya els legisladors sols escriuen les lleis, són els ciutadans els qui han de fer les lleis. Si s'espera que l'autodeterminació sigui concedida, si es demana permís per accedir a la llibertat, aquesta no arribarà mai. Si les persones determinen la llibertat, aleshores no entra
en consideració haver de demanar cap permís. No cal reclamar el dret a la determinació (que és un estat o actitud propi de l'adolescència); cal practicar la determinació, que és prova de maduresa, és l'estat adult. La democràcia és practicar la determinació. Es prenen decisions (democràtiqes i pacífiques) i s'executen.
En conclusió, les nacions i els projectes nacionals han de donar respostes a les relacions internacionals i a les veïnals, i donar respostes a les necessitats dels ciutadans.El dret a l'autoderminació no es reclama, es practica. Autodeterminant-se es passa d'una situació d'autonomia al sobiranisme. Quan hi ha respecte a la llei i a la democràcia es donen processos sobiranistes. La falta d'honestedat per part del poder i la falta de democràcia provoca sobiranisme.
L'Eduard Vinyamata no es proposa analitzar cada cas (el Quebec, Escòcia...) sinó més aviat exposar elements de reflexió per entendre els fets que es produeixen a l'entorn dels processos de sobirania.
En primer lloc afirma que un procés sobiranista és el camí que va de l'autonomisme a un grau superior d'autonomia, però no és un procés independentista.
Quan volguem estudiar un procés és necessari escoltar i entendre totes les parts, sobretot si volem aconseguir els objectius sobiranistes.
A Groenlàndia potser el partir socialista independentista arribarà a la independència, però Dinamarca respecta els processos democràtics. És per dir que les bones relacions veïnals amb les parts implicades són importants.
També és necessari preguntar-se per què es demana la independència? I la resposta és que generalment per raons econòmiques. A Escòcia es tracta de controlar el petroli. pel Tractat de Lisboa, la Unió Europea acceptarà la independència d'un territori si el 55% de la gent d'aquest país la vol. En el cas d'Escòcia un 30% vol la independència i un 52% està d'acord en un referèndum. Curiosament un 50% dels anglesos veurien bé aquesta opció. De fet als anglesos sols els preocupa si Escòcia acceptaria l'euro o no.
Al Quebec s'hi han fet dos referèndums i s'han perdut, si bé per un petit marge. Els resultats, però, han provocat el declivi del sobiranisme i l'independentisme. El partit quebequès proposa una fórmula interessant: sobirania/associació. Implica no separar-se del Canadà, però, alhora, assolir un altíssim grau de sobirania. El partit ha desenvolupat una bona administració del país, però no pas un projecte nacional. Cal un projecte nacional, aquesta és una lliçó a extreure del cas
quebequès. Es basaven en la llengua, la cultura... Però un poble no és una llengua, és un munt de coses més; sobretot són les necessitats compartides de la gent que viu en el territori. "Necessitats" pot ser una paraula clau. Perquè un plantejament és un projecte nacional si s'ocupa de les necessitats dels ciutadans. Amb coses o interessos parcials com ara la llengua o la cultura, o les injustícies (finançament, infraestructures, etc.) no n'hi ha prou. A més, aquest projecte nacional ha de relacionar-se, sobretot, amb la metròpoli. Cal tenir en compte a qui posaré dificultats o aleshores el projecte no és realista. A Eslovènia ho van fer bé i el resultat va ser bo i existós.Què vol dir al segle XXI sobiranisme i independència? Cal preguntar-s'ho. Avui no és possible viure aïllat del món. La Xina intenta controlar els contactes amb l'exterior (internet, mòbils) sense aconseguir-ho malgrat els esforços policials.
El Quebec, Escòcia, Groenlàndia no es plantegen viure aïllats. Aleshores? Els cal un projecte nacional de relacions amb els veïns, de contacte amb la metròpoli, que
respongui a les necessitats ciutadanes. Aquest va ser l'error del Quebec: va atendre els interessos de la població francòfona i va negligir la cultura i la gent anglosaxona.Escòcia, subvencionada per Dinamarca, podria aconseguir la independència, però no controlaria el petroli, cauria en mans d'una nova dependència: les grans companyies petrolieres.
Cal doncs el que podríem anomenar solidaritat de base. Cal una gran majoria de base, que malgrat les diferències de tot tipus, també lingüístiques, ètniques o culturals, La gent que demani la sobirania ha de constituir una gran part de la ciutadania. El cas més espectacular és el d'Eslovènia: un 95% dels ciutadans estaven d'acord que volien la independència.
El projecte nacional de vegades és una manifestació espontània, en altres casos, com ara Catalunya, no és així. A Catalunya cal un projecte nacional que cohesioni la societat. I sobretot no oblidar que a Catalunya els legisladors sols escriuen les lleis, són els ciutadans els qui han de fer les lleis. Si s'espera que l'autodeterminació sigui concedida, si es demana permís per accedir a la llibertat, aquesta no arribarà mai. Si les persones determinen la llibertat, aleshores no entra
en consideració haver de demanar cap permís. No cal reclamar el dret a la determinació (que és un estat o actitud propi de l'adolescència); cal practicar la determinació, que és prova de maduresa, és l'estat adult. La democràcia és practicar la determinació. Es prenen decisions (democràtiqes i pacífiques) i s'executen.
En conclusió, les nacions i els projectes nacionals han de donar respostes a les relacions internacionals i a les veïnals, i donar respostes a les necessitats dels ciutadans.El dret a l'autoderminació no es reclama, es practica. Autodeterminant-se es passa d'una situació d'autonomia al sobiranisme. Quan hi ha respecte a la llei i a la democràcia es donen processos sobiranistes. La falta d'honestedat per part del poder i la falta de democràcia provoca sobiranisme.
Autodeterminació és participar en la vida política constantment, no sols cada quatre anys, votant. Controlar el poder, això és autodeterminació.
*******
Heus aquí dos llibres que il·lustren la trajectòria del conferenciant i que estan relacionats amb els temes de la xerrada:
E. Vinyamata (1999) Manual de prevención y resolución de conflictos: conciliación, mediación, negociación, publicat per Ariel.
E. Vinyamata (2005) Conflictologia. Curso de resolución de conflictos, publicat per Ariel.
Heus aquí dos llibres que il·lustren la trajectòria del conferenciant i que estan relacionats amb els temes de la xerrada:
E. Vinyamata (1999) Manual de prevención y resolución de conflictos: conciliación, mediación, negociación, publicat per Ariel.
E. Vinyamata (2005) Conflictologia. Curso de resolución de conflictos, publicat per Ariel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada