L'evolució dels COL·LECTIUS LITERARIS DE CATALUNYA

El senzill gest d'agafar el telèfon marcaria l'abans i el després d'un camí sense retorn. Havia dedicat molt de temps a elaborar el projecte dels Col·lectius Literaris de Catalunya. Estaven clars els objectius i el primer full de ruta a seguir per convertir el somni en realitat. Però les dimensions del projecte provocaven vertigen. A tothom li caldria una tenacitat a prova dels inevitables fracassos; no es tractava de patir l'obstinació del capità Ahab, però calia entendre que un cop iniciada la travessia no es podria abandonar el vaixell. Un lema va proporcionar el coratge necessari: A poc a poc, però per sempre.

Llavors va trucar a Joan Soler i Amigó, autor de més de quaranta obres, guanyador del Premi Nacional de Cultural Popular; director del Tradicionari. Enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya; autor de Mitologia catalana... En Joan havia de ser el president de la nova associació cultural. No es tractava de coordinar col·lectius o entitats ja existents, tampoc no es volia bastir cap mena de superestructura organitzativa, ni trametre consignes de cap mena, ni... L'associació sols ajudaria a crear grups de joves interessats a llegir, escriure, debatre, crear, generar cultura, participar, construir, fer amics d'arreu d'una mateixa corda d'inquietuds, sumar diferències... grups autònoms que tindrien el suport de l'associació, però no pas cap direccció que manés, que fes guiatge.

Joan?, sóc en Jaume, hem de parlar.

És agradable compartir taula amb la Isabel i en Joan. Ben segur que l'amabilitat de l'ambient va donar l'última empenta: passarien als fets, perquè calia intentar-ho, perquè si sortia bé... El lema tranquil·litzava, A poc a poc, però per sempre, si bé ara en tenien un altre: Passaran coses.

Després va afegir-s'hi en Manel Mor, en Jaume Gabaldà i l'Emili Ibars, la mort del qual va ser un cop molt fort per al col·lectiu. Van haver-hi altres moments difícils, però ja hi comptaven. Com deia aquell, formen part de l'espectacle.

Dos col·lectius en marxa i noves incorporacions: Els Irregulars de Sherlock Holmes, el Col·lectiu Literari Atenea, en Pere Pons, el Cor de Marina, L'Àlex Martín, Els Lluïsos de Gràcia... i també plans encara embrionaris a l'Hospitalet i Girona, o, més avançats, a Badalona...

Un curs, si fa no fa. I aleshores passen coses. D'una banda les prometedores converses amb el poeta Víctor López, impulsor de Xarxa de Poesia Urbana de BCN. De l'altra, els contactes amb UnescoCat i la Fundació Social del Raval…

*******

Si vols pujar al tren:

col.lectius.literatis.catalunya ARROBA gmail PUNT com

AFIRMA PEREIRA, d'Antonio Tabucchi

Amb un estil d'una precisió remarcable, Antonio Tabucchi fa una reflexió sobre el paper de l'escriptor. Però ho fa amb procediments diferents als habituals. Aquí s'enfronten un personatge, que en certa manera escriu la novel·la al dictat, i l'escriptor, que fàcilment podríem identificar amb la literatura.
Tot gira a l'entorn de Pereira, que sembla imposar-se al propi Tabucchi. Ens diu que l'atzar actua segons una determinació superior de la qual no ens podem fer responsables? O s'hi afirma, a través de Pereira, que l'ésser humà té capacitat de canvi per tal d'aconseguir la llibertat?
Per què ens recorda Kafka?

PROCESSOS SOBIRANISTES AL SEGLE XXI: QUEBEC, ESCÒCIA, GROENLÀNDIA (E. Vinyamata)

Resum de la conferència. 14.10.09

L'Eduard Vinyamata no es proposa analitzar cada cas (el Quebec, Escòcia...) sinó més aviat exposar elements de reflexió per entendre els fets que es produeixen a l'entorn dels processos de sobirania.

En primer lloc afirma que un procés sobiranista és el camí que va de l'autonomisme a un grau superior d'autonomia, però no és un procés independentista.
Quan volguem estudiar un procés és necessari escoltar i entendre totes les parts, sobretot si volem aconseguir els objectius sobiranistes.

A Groenlàndia potser el partir socialista independentista arribarà a la independència, però Dinamarca respecta els processos democràtics. És per dir que les bones relacions veïnals amb les parts implicades són importants.
També és necessari preguntar-se per què es demana la independència? I la resposta és que generalment per raons econòmiques. A Escòcia es tracta de controlar el petroli. pel Tractat de Lisboa, la Unió Europea acceptarà la independència d'un territori si el 55% de la gent d'aquest país la vol. En el cas d'Escòcia un 30% vol la independència i un 52% està d'acord en un referèndum. Curiosament un 50% dels anglesos veurien bé aquesta opció. De fet als anglesos sols els preocupa si Escòcia acceptaria l'euro o no.

Al Quebec s'hi han fet dos referèndums i s'han perdut, si bé per un petit marge. Els resultats, però, han provocat el declivi del sobiranisme i l'independentisme. El partit quebequès proposa una fórmula interessant: sobirania/associació. Implica no separar-se del Canadà, però, alhora, assolir un altíssim grau de sobirania. El partit ha desenvolupat una bona administració del país, però no pas un projecte nacional. Cal un projecte nacional, aquesta és una lliçó a extreure del cas quebequès. Es basaven en la llengua, la cultura... Però un poble no és una llengua, és un munt de coses més; sobretot són les necessitats compartides de la gent que viu en el territori. "Necessitats" pot ser una paraula clau. Perquè un plantejament és un projecte nacional si s'ocupa de les necessitats dels ciutadans. Amb coses o interessos parcials com ara la llengua o la cultura, o les injustícies (finançament, infraestructures, etc.) no n'hi ha prou. A més, aquest projecte nacional ha de relacionar-se, sobretot, amb la metròpoli. Cal tenir en compte a qui posaré dificultats o aleshores el projecte no és realista. A Eslovènia ho van fer bé i el resultat va ser bo i existós.

Què vol dir al segle XXI sobiranisme i independència? Cal preguntar-s'ho. Avui no és possible viure aïllat del món. La Xina intenta controlar els contactes amb l'exterior (internet, mòbils) sense aconseguir-ho malgrat els esforços policials.
El Quebec, Escòcia, Groenlàndia no es plantegen viure aïllats. Aleshores? Els cal un projecte nacional de relacions amb els veïns, de contacte amb la metròpoli, que respongui a les necessitats ciutadanes. Aquest va ser l'error del Quebec: va atendre els interessos de la població francòfona i va negligir la cultura i la gent anglosaxona.
Escòcia, subvencionada per Dinamarca, podria aconseguir la independència, però no controlaria el petroli, cauria en mans d'una nova dependència: les grans companyies petrolieres.

Cal doncs el que podríem anomenar solidaritat de base. Cal una gran majoria de base, que malgrat les diferències de tot tipus, també lingüístiques, ètniques o culturals, La gent que demani la sobirania ha de constituir una gran part de la ciutadania. El cas més espectacular és el d'Eslovènia: un 95% dels ciutadans estaven d'acord que volien la independència.

El projecte nacional de vegades és una manifestació espontània, en altres casos, com ara Catalunya, no és així. A Catalunya cal un projecte nacional que cohesioni la societat. I sobretot no oblidar que a Catalunya els legisladors sols escriuen les lleis, són els ciutadans els qui han de fer les lleis. Si s'espera que l'autodeterminació sigui concedida, si es demana permís per accedir a la llibertat, aquesta no arribarà mai. Si les persones determinen la llibertat, aleshores no entra
en consideració haver de demanar cap permís. No cal reclamar el dret a la determinació (que és un estat o actitud propi de l'adolescència); cal practicar la determinació, que és prova de maduresa, és l'estat adult. La democràcia és practicar la determinació. Es prenen decisions (democràtiqes i pacífiques) i s'executen.

En conclusió, les nacions i els projectes nacionals han de donar respostes a les relacions internacionals i a les veïnals, i donar respostes a les necessitats dels ciutadans.El dret a l'autoderminació no es reclama, es practica. Autodeterminant-se es passa d'una situació d'autonomia al sobiranisme. Quan hi ha respecte a la llei i a la democràcia es donen processos sobiranistes. La falta d'honestedat per part del poder i la falta de democràcia provoca sobiranisme.

Autodeterminació és participar en la vida política constantment, no sols cada quatre anys, votant. Controlar el poder, això és autodeterminació.

*******

Heus aquí dos llibres que il·lustren la trajectòria del conferenciant i que estan relacionats amb els temes de la xerrada:

E. Vinyamata (1999) Manual de prevención y resolución de conflictos: conciliación, mediación, negociación, publicat per Ariel.






E. Vinyamata (2005) Conflictologia. Curso de resolución de conflictos, publicat per Ariel.

PROCESSOS DE SOBIRANIA AL LLARG DEL SEGLE XX. La fragilitat de les fronteres estatals a l'època contemporània (Vicenç Villatoro)

Resum de la conferència. 13.10.09

En Vicenç Villatoro vol provar que una de les veritats assumides al llarg del segle XX no és certa. S'ha cregut que les fronteres estatals eren/són sòlides i estables. Aquesta creença, diu, és falsa.
Hi ha fronteres que han estat considerades com a naturals, però que han estat marcades artificialment, dibuixades en un mapa de manera arbitrària. Per això, les realitats nacionals, dels pobles, sovint grinyolen quan estan encaixades dins d'aquests mapes artificials.

Bona part dels conflictes són fruit de l'estatilització de les nacions. Les fronteres marcades pels estats són recents, no han existit sempre, i es transformen i canvien durant tot el segle XIX i després, sobretot, al llarg del XX. Apareixen nous estats i es produeix un fenomen de fragmentació que arranca de la revolució romàntica del XIX. Des d'aleshores distingim dues realitats. Una, la del poble/nació que és una realitat prepolítica; i l'altra, la de l'estat, que és un poder polític.

Segons Wilson, el món anirà millor quan les fronteres i les realitats nacionals coincideixin.
D'altra banda, un fet a considerar per entendre aquests processos és la naturalesa dels Imperis. Un imperi no vol construir nacions, ni tampoc no vol ser una nació: un imperi vol el domini polític sobre els pobles, és una presó de pobles.
En aquest context s'enceten dos processos divergents, que tot i ser divergents conflueixen en els resultats finals.
D'una banda, cada nació existent aspira a esdevenir un estat; i de l'altra, de caràcter totalment contrari, determinades realitats estatals han volgut construir o convertir-se en nació. És el cas d'España, que seguint el model francès, encamina tots els fets emocionals en aquesta direcció: des de l'estat es vol construir una nació. En altres llocs, s'hi ha construït una nació a partir de fets administratius. És el cas del continent africà.

En la majoria dels casos, els canvis per definir fronteres s'han produït per accions militars. La raó cal buscar-la en l'acció dels imperis, que usaven la força per imposar la seva voluntat. Els estats dominants imiten els imperis.
Cal remarcar, però, els models escandinau i el txec-eslovè, que canvien fronteres mitjançant processos d'autodeterminació.

Tornant a l'ideal de Wilson, el de la convenient coincidència entre estat i realitat nacional, cal dir que topem amb un problema clau, greu, el problema amb majúscules. La gran dificultat per dur a terme la ideal coincidència estat/nació resideix en el fet que en un mateix territori hi conviuen voluntats identitàries diferents. Coexisteixen voluntats identitàries diferents. És el cas, per exemple, d'Irlanda, amb els unionistes d'una banda i els republicans irlandesos de l'altra.
O és el cas dels Balcans. Cadascú pensa que li pertany aquella terra on hi hagi tombes dels seus. La solució adoptada és la neteja ètnica.

Un altre gran problema ha estat traslladar el model europeu d'estat/nació a la resta del planeta. Com exemple l'Iraq, on el problema principal és que l'Iraq és un estat artificial. Hi cohabiten, molt malament, els kurds, els sunites i els xiïtes. No hi ha iraquians.
En el pròxim orient, el problema israelopalestí resideix en el fet que, quan els britànics se'n van del territori, hi deixen dos nacionalismes que tenen projectes diferents.
A l'Àfrica, el problema deriva del colonialisme, però sobretot del postcolonialisme; els colonitzadors deiexen fronteres estatals que no coincideixen amb les realitats nacionals, la dels pobles. Va ser el cas dels hutus i els tutsis.

Com a model esperançador hi ha el cas suís, que ha sabut arbitrar la diferència. Els diferents se senten suïssos per damunt de les diferències.

Les conclusions que es desprenen de tot plegat són que sabem cap a on anem, cap a la coincidència estat/nació, però que els processos no són gens fàcils perquè les diferents realitats i voluntats es barregen dins d'un mateix territori.
Amb tot, malgrat les dificultats, hi ha elements esperançadors que permeten creure que el món no està condemnat.
Primer, l'existència del model suís, ja esmentat. Hi va haver el cas del Líban, invalidat actualment. I hi ha la confiança en Sudàfrica. En aquest sentit el mundial de futbol pot ser força estructurador; és una esperança.
Segon, la Unió Europea. És una gran possibilitat, potser l'única via de sortida. És una superestructura política on poden ser possibles les grans aliances internacionals. Aliances que desdramatitzaran el fet de les fronteres i poden permetre l'existència de petites realitats nació/estat.
Fins ara s'ha cregut que l'economia i la política eren les úniques coses útils; en el segle XXI les voluntats i els sentiments de pertinença també han de ser --són-- importants.

******

Heus aquí dos llibres molt recomanables i que serveixen de complement a la xerrada d'en Vicenç Villatoro:





El món d'ahir. Memòries d'un europeu, d'Stefan Zweig, publicat per Quaderns Crema.









El quartet d'Alexandria, de Lawrence Durrell, publicat per Proa.