EL CICLE DE LA PARAULA EN LA NATURALESA (HUMANA)

D'una escletxa entre unes roques, d'un clot enmig d'un prat, brollen paraules, brollen i no paren de brollar. Un devessall de paraules. Un remoreig original, com si una profunda boca mineral les glopegés. Crits, rialles, exclamacions, murmuris... En el principi existien les paraules.

Les paraules lliures, acabades de néixer, salten, ballen, canten, corren avall... Incansables, ara fan reguerots, ara s'aturen formant petits bassals. Reposen, continuen avall a saltirons, entre boixos, bardisses, branques i fullatge dels faigs i dels avets. Són paraules fresques, alegres, joganeres, inventen el paisatge. Sempre avall, cascadegen per les ombrives torrenteres. I se n'hi ajunten d'altres que també van avall, com l'aigua.

Quin doll de paraules, de versos, de rodolins, de frases, de cançons! Tenen tanta força que arrodoneixen els rocs més cantelluts. Ara s'eixamplen, s'enfonsen, es filtren pels terrossos, penetren les roques, desapareixen en forats de la muntanya, però no es perden: les paraules, quan menys t'ho esperes, sents que tornen a brollar, més dolces, més intenses, amb més passió, amb més força.

Plou, neva, cau pedra: són paraules que baixen del cel, de la inspiració més alta.
També llisquen fent corriols, regalimant, i s'ajunten amb les de les fonts i dels torrents. Hi ha una inspiració que ve de l'aire, de la brisa, de l'oratge, dels núvols. I una altra que ve de les fonts, del més íntim de la terra, del subconscient ocult. I encara hi ha una altra inspiració, que es diposita misteriosament sobre les fulles i les flors, en la gespa dels prats, sobre les pedres: són les paraules dites en veu baixa, com carícies, que deixa la rosada, menuda, humil, les paraules que aconsegueixen empapar i eixamorar i fer estremir la pell.

El cabal de paraules arriba a la falda de la muntanya. Ja no corren amb tanta força però no és pas que es tornin assenyades! De les neus, de les pluges, de la rosada fina, de les fonts, ara el corrent de paraules s'eixampla i s'enfondeix: porten tota la fantasia, tota la imaginació, tot el capritx, creen la vida i recreen el món. Hi naveguen caiacs, hi baixen rais... S'aturen en un gorg de tonalitats fosques, gorgs blaus, gorgs verds, gorgs negres... Són les paraules dels contes. Tenen una superfície llisa i lluent com un mirall que tot ho reflecteix, però d'una fondària fascinant, esglaiadora.
No són paraules inventades en un laboratori d'alambins i provetes, in vitro. Són les mateixes gotes, els mateixos glops de sempre, que es tornen contes nou-nats. Perdó, no estan fetes de les mateixes gotes! Tenen sabors minerals i vegetals, d'escorces de pins, de fulles seques, de falgueres i molses, de maduixes i gers, d'aranyons i de mores, de romanins, farigoles i espígols. I el tornasol de les truites i les carpes.

Han corregut tants camins que contenen tots els sentiments, totes les emocions de la terra. Si les embotelléssim, l'anàlisi del laboratori del Dr. Oliver Rodés precisaria quants milígrams tenen d'alegria, de pena, d'il·lusió, d'amor apassionat, d'amargor, de tristesa. I quants de residus secs. No és veritat que les paraules siguin incolores, inodores i insípides, ben al contrari, tenen tots els colors, totes les olors, tots els sabors i gustos.

Hi ha empreses que embotellen les paraules de les fonts, pures, incontaminades, transparents. Més avall, a la plana, a les ciutats, les han de depurar, de descontaminar, de reciclar, perquè on viu tanta gent amuntegada sempre falten paraules, o sempre es repeteixen les mateixes, o s'embruten, o es taquen, o es fan malbé. O s'obliden. Sovint hi ha sequera de paraules, i deu ser per manca inspiració.
També els pagesos necessiten paraules per regar els seus horts, les seves tomaqueres, les seves mongeteres, les pomeres, els presseguers, les peres llimoneres... perquè els fruits de la terra siguin dolços, sucosos. Ja se sap que de cultiu en ve cultura.

Però les paraules dels contes continuen avall. Ara ja no salten tan vivament, però porten més cabal, el d'altres contes afluents que s'hi han anat aiguabarrejant. Les fàbriques de les ribes intenten apressar-les i fer-les treballar. Les desvien per sèquies, les aturen en rescloses, en graduen el cabal, les fan passar per premses, per màquines rotatives, les pleguen, les lliguen i relliguen. De les fàbriques surten empaquetades, negre sobre blanc, en diccionaris, enciclopèdies, novel·les, llibres de text, científics, esotèrics... i també en poemes i en contes il·lustrats. Les carreguen en camions i les distribueixen a les llibreries i a les biblioteques de les ciutats. Del que resta en fan diaris. Així com els contes porten una saviesa que val per sempre i els llibres porten coneixements que valen per molts anys, els diaris porten notícies del dia però de curta durada.

Després, les paraules restants són abocades i tornen al seu llit. Llisquen per una conca més ampla, passen per sota de ponts de tres i quatre i vuit arcades. Ja són més fluvials. Però estan més cansades, i no són transparents: les impremtes les han pressionat massa. Però no es desanimen. Ja noten que s'acosten al seu destí, ja en tasten la salabror, ja copsen les onades que les van a rebre.
No els fa por de perdre's en aquella immensitat. Tot ve de les paraules, tot és fet de paraules, tot va cap al silenci. Però saben que la mort no existeix, que tot en la natura es reencarna. Que la calor del sol les convertirà en un vapor de cotó fluix, i que el vent se les endurà a corrues de núvols cap a aquelles muntanyes. I que allà les paraules plouran i nevaran i xoparan la terra, i es filtraran per les escletxes més fines dels avencs. I les coves uterines quedaran gràvides, embarassades de paraules. I un dia, dels seus corrents subconscients brollaran de les fonts, regalimant per les falzies, cabelleres de Venus, saltant entre les roques. D'ençà que el món és món, d'ençà que el temps és temps. Perquè en el principi existien les paraules.

Joan Soler i Amigó
autor de La Mitologia Catalana