Borges i Calvino: dues propostes

EL LIBRO DE ARENA, de Jose Luis Borges, 1975

En els contes del cerebral Borges s'hi amaguen tots els mons possibles, que és com dir totes les biblioteques, tota la literatura, un laberint de coneixements i d'idees, talment com vasos comunicants.

ELS NOSTRES AVANTPASSATS, d'Italo Calvino, 1956

Els nostres avantpassats, , com ara El cavaller inexistent, són personatges imaginaris que s'encaparren contra natura a viure en el món real, envoltats per éssers reals d'una mediocritat insultant. Però hi viuen de manera crítica, sense caure en actituds autocomplaents.

EL MISTERIÓS CAS DE L'ANNA

-Que et trobes malament?
Hi ha preocupació en les paraules de la mestra: no és gens habitual el desinterès de l'Anna; fa dies que el capteniment de la seva alumna l'amoïna.
El senyal d'alarma s'ha activat al laboratori, durant la preparació d'un experiment. L'Anna sempre hi havia participat amb entusiasme i rigor, escoltant les conclusions dels diferents grups, o la hipòtesi que potser algú presentava, o els arguments que s'oposaven als propis punts de vista. Llavors raonava amb lògica i valorava les opinions de tothom, convençuda que els altres tenien parts de la veritat que ella buscava.
Vivia amb passió cada minut del dia. En ella tot es convertia en desig de viure: cada amic i amiga, cada paraula nova, cada cosa que estudiava, la música, la descoberta d'un artista sincer, la nit, la ràdio, una jugada sorprenent en una partida d'escacs, la sensació del fang a les mans a l'escola de ceràmica, les olors de les estacions, les festes, els balls en un concert, la lectura al llit, la primera hora de la tarda, el teatre...
Tot es convertia en desig de viure. I cap contrarietat ni cap dolor minvaven la seva extraordinària capacitat de viure a ple. Però avui l'Anna actua de forma estranya.
-Puc ajudar-te? -insisteix la mestra.
L'Anna fa que no amb el cap sense alçar la mirada del microscopi amb què treballa. Un treball fet d'esma, mirant sense observar, sense curiositat, el gest perdut, distant.
A casa, els pares també s'adonen del canvi. Duen l'Anna al metge de la família, el qual deriva el cas a diferents especialistes. Cap d'ells, però, no sap diagnosticar el progressiu afebliment de l'Anna.
Pocs dies després, la mestra, que no havia deixat d'observar-la, s'avisa d'un fet que encara complica més la interpretació del cas. El fet succeeix durant una sessió de treball del grup de teatre. Els papers estan repartits i suposadament estudiats; és el primer assaig.
L'Anna surt a escena i resta quieta mirant el públic; ha de recitar un monòleg. Però alguna cosa no va a l'hora.
-Perdoneu -diu-, no he estudiat prou el paper.
És impensable que l'Anna no hagi preparat el seu paper. Quan la mestra s'hi interessa, l'Anna respon que ha oblidat algunes paraules. Es disculpa i admet que li cal més esforç.
L'Anna abandona el grup de teatre. El seu lloc l'ocupa una bona amiga, la Marina. Aquesta circumstància hauria passat desapercebuda si totes dues no haguessin coincidit en un afer esdevingut una setmana després.
L'Anna s'havia documentat per escriure un relat titulat "L'experta en laberints". La mateixa mestra li havia proporcionat algun llibre. El dia de la presentació dels contes, l'Anna digué a la mestra:
-Ho sento, no he pogut acabar el conte, em costa escriure, em falten paraules. M'hauria d'haver documentat més.
Va ser inquietant el fet que la Marina lliurés un relat el títol del qual era "L'exploradora de carrerons sense sortida" on la mestra va reconèixer algunes idees que, n'estava segura, pertanyien a l'Anna.
L'Anna havia perdut consideració entre les amigues. Amb poc temps es convertí en una noia excessivament introvertida. Parlava poc, com si li faltessin paraules per expressar-se. Fins i tot van fer-la fora de l'equip d'escacs. Per falta de motivació, havien justificat. De fet l'Anna havia perdut motivació per a tot, vivia capficada en algun problema que ningú no sap definir.
La influència que abans tenia l'Anna sobre les companyes de curs ara la tenia la Marina.

La mestra investiga. I les seves invetsigacions la porten a conclusions tan estranyes que no les pot compartir amb ningú perquè creu que la prendran per boja. Amb tot aconsella els pares que canviïn l'Anna d'institut, fins i tot de ciutat. I els dóna una carta amb la instrucció que si l'Anna empitjora la llegeixin i actuïn en conseqüència. També es disculpa pel que pot ser interpretat com una intromissió o com una conducta extravagant.
Transcorren uns mesos i l'Anna continua empitjorant. No es mou del llit, no parla amb ningú.
Fins que un dia sent parlar els seus pares d'una carta. Una carta de l'antiga mestra relacionada amb el seu cas. Sent com els pares diuen que tot i la singularitat del diagnòstic, la mestra el pot haver encertat.
L'Anna escolta algun fragmen de la carta.

"...crec que una companya de la seva filla posseeix la rara capacitat de practicar una desconeguda variant de vampirisme. Una mena de vampirisme mental. Aquesta companya ha estat xuclant a l'Anna les paraules que donaven sentit a la vida de la seva filla. I se les ha apropiades. Des dels mots d'un conte, a les paraules que donen forma a les idees, els pensaments i les opinions. Per increïble que sembli, la companya de l'Anna, amb tal estratègia, ha aconseguit una posició de domini dins del grup de la classe, i alhora ha aconseguit desplaçar l'Anna gairebé convertir-la en una noia invisible."
A la carta, la mestra aventurava que la situació no es capgiraria fins que l'Anna no trobés una paraula que cap vampir no li pogués arrabassar.
Per a l'Anna és l'única esperança i s'hi agafa com un nàufrag a un miratge. Dedica cada hora de cada dia durant dos mesos a buscar la paraula inexpugnable. Tot debades.
Fins que té la pensada de servir-se dels somnis.
Quan participava en els concursos literaris de l'escola, acostumava a tenir una llibreta a la tauleta de nit. S'adormia buscant arguments per als seus contes. Llavors somiava històries que en despertar recordava durant un parell de minuts a tot estirar. Temps suficient per anotar-les a la llibreta. Se la passava d'allò més bé escrivint contes a partir dels somnis, perquè eren molt estranys. I com que també li havia passat de trobar la solució d'un problema d'escacs que no havia pogut resoldre durant la vigília, va concloure que el procediment serviria per trobar la paraula buscada.
Omple de somnis la llibreta, sense èxit, però no defalleix. Fins que un vespre, mentre sopen, el pare comenta una pel·lícula que tracta d'un músic. A la nit, l'Anna té un somni que hi té a veure. Somia en dos directors d'orquestra. L'un desitjava ser reconegut arreu del món, l'altre s'estimava la música. El primer exigia més i més als músics fins que aquests l'odiaven; el segon s'interessava per la vida de cada membre de l'orquestra i, plegats, aconseguien fer una bona música, una música per compartir.
L'Anna, mig endormiscada, escriu la paraula "estimar" al palmell de la mà, abans que la son li esborri el somni.
No revela a ningú el seu secret per por de no ser creguda, però sis mesos després, ja del tot refeta de l'estranya malaltia, escriu una carta a l'antiga mestra on, a més d'agrair-li l'ajut, li explica que, des del somni dels directors d'orquestra, torna a estimar cada cosa que fa, cada persona que coneix, cada segon que continua vivint. Que ha trobat la paraula que ningú no li pot robar i que va lligant les paraules que va descobrint, fins fer-les, totes, invulnerables als vampirs i a l'oblit.

Jaume Martín

RELATO DE UN NÁUFRAGO, de Gabriel García Márquez

—Dos elements fan de coordenades al llarg del relat: el rellotge i l’horitzó, és a dir, el temps i l’espai. Si, desesperat, llença el rellotge al mar, es trobarà més sol: tothora comprova l’hora. Els taurons són puntuals… L’horitzó, línia divisòria entre el mar i el cel, és per on pot sorgir la terra salvadora; pel cel han d’arribar els avions que per força l’han d’estar buscant; el mar és ple de taurons, però també proporciona aigua i aliment.

—A Relato… hi podem trobar les llavors literàries, la tècnica incipient, els recursos que, més tard, havent madurat com a escriptor, apareixeran a Crónicas de una muerte anunciada. En aquesta obra també el lector sap qui ha de morir i qui sortirà estalvi de la peripècia. Els lectors de totes dues novel·les coneixen els detalls que envolten els fets. Fins i tot hi ha un mapa on queda reflectit el trajecte que sgueix la balsa del nàufrag. On doncs, resideix l’interès que desvetlla la lectura d’aquest relat? Podria ser el drama humà? El naufragi com a metàfora de la vida, amb l’esforç, les dificultats, la mort…? El protagonista decideix que sols pot salvar-se amb les pròpies forces. Cada cop que es desanima sorgeix un nou perill que l’empeny a lluitar, o un element nou—la lluna—, que l’anima a viure, a continuar.

—Hi ha moments que el text és un precedent d’un cert realisme màgic? (Les al·lucinacions no són presentades com res d’extraordinari. Jaime Manjarrés)

—La història és versemblant perquè se’ns diu que l’autor reprodueix allò que el protagonista ja ha explicat a diversos mitjans de comunicació (molta gent hi ha donat credibilitat). Se’ns fa creure que algú ens revelarà nous detalls fins aleshores desconeguts. En un moment concret el lector sap coses que el protagonista no sap (que el destructor s’ha enfonsat). Amb tot, és possible que un mariner no sàpiga orientar-se amb el rellotge, el sol o els estels?

—A més del rellotge hi ha altres objectes simbòlics: l’anell d’or (futilitat de les coses que la societat valora), la medalla de la verge del Carme (creences, esperances?). Cal esmentar el recurs d’introduir històries —curtes, perquè el ritme del relat així ho requereix— dins de l’argument general.

—Ambigüitat de les idees, les percepcions, els valors… La terra cobejada provoca por i, per tant, deixa de ser desitjada; les gavines, representen l’esperança de ser prop de terra ferma, esdevenen desesperació quan el nàufrag s’adona de la possibilitat que volin perdudes… com ell.

—L’autor utilitza la tècnica d’acabar els capítols de forma orientada a desvetllar en el lector la pregunta què passarà?

—Tot el relat està mil·limètricament pensat. Cap al capítol 7 —la meitat de la novel·la—, el to puja de volum: la gana, els taurons, la sang… Després cada esperança arriba amb el fre d’un nou obstacle: el temps, quan s’ofega; el coco amb l’aigua a l’interior, tan a prop i tan inabastable…

GUIA DE LECTURA de L’ILLA DEL TRESOR, de Robert L. Stevenson

L’illa del tresor, d’Stevenson té moltes lectures.
Jim viu en un hostal, amb els seus pares. La vida és rutinària, els dies se segueixen sense massa novetats. No hi ha sorpreses. Fins que arriba un nou personatge que capgira la quotidianitat. Hem llegit molts relats en què la vida d’una comunitat es veu trasbalsada amb l’arribada d’un desconegut. El nouvingut pot ser beneficiós o destructiu per a la comunitat. És l’aparició sobtada de l’estrany. Ja res no tornarà a ser igual.

A L’illa del tresor, la vida canviarà radicalment per a Jim…
Jim té el mapa d’un tresor. La seva vida es converteix en una recerca. El tresor dóna sentit a la seva vida. A banda de si el troba o no, el que importa és tot allò que li passa fins que arriba al final. Les aventures que ha de passar no són unes vacances divertides, no són un viatge de plaer, són els perills i les proves i les dificultats que ha de superar. En acabar el relat, Jim ja no és un nen, s’ha fet home. Ha hagut de madurar, tenir coratge i resistència. Haurà estat un viatge iniciàtic.

En una paraula: ha hagut d’enfrontar-se a les seves pors. L’illa del tresor és una novel·la que parla de la por. Por al perill i por de saber la veritat. No és una por de fantasmes, és una por real. Jim perd la innocència quan descobreix que el seu amic, en John Silver, és en realitat un pirata sanguinari, un assassí. I por també de la incertesa. Jim descobreix que en el fet de viure no pot haver una seguretat estable, definitiva; cal acceptar que el risc, l’enfonsament dels somnis o de les certeses són amagats rere cada revolt del camí.

Hem parlat de John Silver. Cal esmentar el capità Smollet, el seu contrapunt. El primer, obert, simpàtic, divertit, amable, és la màscara d’un assassí; el segon, Smollet, seriós, esquerp, i segons com fins i tot antipàtic, és responsable, disciplinat i lleial.

Daltra banda hi ha altres aparences enganyoses, d’altres ambigüitats. Perquè tampoc no podem traçar una línia clara entre els personatges diguem-ne bons i els dolents. Els pirates i els nobles cerquen el mateix tresor, un tresor que és, de fet, el resultat de molta sang, de crims comesos per pirates, de botins d’abordatges criminals… El tresor no els pertany, no és el premi d’una gimcana, està tacat de sang.

Cal preguntar-se com és que en John Silver aconsegueix fugir de la justícia, què ens vol dir l’autor. Es fa escàpol, i ho fa essent ric. Fa una lectura determinada de la vida. De les pròpies experiències en treu unes conclusions; coincideixen amb les que en treu en Jim? Com viurà la vida, cadascú, a partir d’ara? John Silver és un personatge clau, probablement més que el propi Jim. El pirata és un dimoni, és l’engany; en el futur Jim no haura de tenir por, ni desconfiar sense motiu, però caldrà que sàpiga que en Silver segueix viu. I que, ben segur al llarg de la vida futura, ensopegarà amb d’altres John Silver.

Un altre moment interessant és el de l’arribada a l’illa. El paisatge meravella en Jim. Viu l’experiència del desig d’explorar. La vida, malgrat les dificultats, somriu. Davant seu tot un món nou, ple de possibilitats. En el quadre es barregen la bellesa del paisatge i l’horror de la presència del pirata de la pota de fusta. Com si en aquest marc hi fos la vida sencera. A l’illa del tresor el veritable tresor podria ser l’illa i el viatge per arribar-hi, tot i que en l’illa hi hagi la violència, expressada pels ulls ferotges de Silver. El Jim adult tindrà per sempre més al cor, la petjada de l’experiència viscuda. L’illa és un escenari on es representa la vida i els protagonistes de la novel·la en són els actors. Cadascú expressa una forma d’entendre la vida. I els lectors llegim la representació.

Fragment de "Clàssics impopulars", de Joan F. Mira ("Avui", 2.12.06)

"...és l'essencial: són la nostra arrel, la base, els nostres fonaments [la vigència dels clàssics grecs i llatins]. Des de la filosofia, les matemàtiques, la física, fins a la política, la democràcia, el sentit de la història, el teatre i tota la resta. Sense Plató i Aristòtil, sense Homer i Tucídides i Sòfocles, no s'explica res del que som, ni seríem allò que som. Els homes del Renaixement, els nostres pares culturals més pròxims, això ho van entendre clarament, i d'ells ve la idea d' Europa, de pensament lliure i metòdic, i un cert sentit de la vida civil i també de l'art, de la literatura i de l'estètica. Elimineu els clàssics, i no quedarà res, no serem res. Cambó ho va entendre, i ho han entès igulament els continuadors i els col·laboradors de la Fundació [Bernat Metge]: el resultat, el producte de tants anys d'esforç i de continuïtat, és a hores d'ara un corpus editorial impressionant, probablement més extents i més complet que el que hagen pogut produir algunes altres llengües o cultures veïnes."

"Al nostres país, i en la llengua pròpia del país, també hi ha algunes col·leccions de clàssics traduïts i assequibles, però res comparable a les edicions populars italianes, amb doble text. Sí que és comparable, en qualitat, en dignitat i en nombre de títols, una col·lecció del nivell de la Bernat Metge, amb el nom del nostre gran humanista del segle XV. Més de 350 volums ben editats, comentats i traduïts, amb l'aparat crític i les notes corresponents, formen un conjunt que es pot trobar en pocs països i en poques llengües del món. És un motiu d'orgull, i una prova de la potència creadora d'un idioma i d'una cultura capaç de produir, a pesar de tants obstacles hisòrics, una obra immensa i exemplar com aquesta. Us puc assegurar, per una llarga experiència, que no podreu trobar millor lectura."

EL CICLE DE LA PARAULA EN LA NATURALESA (HUMANA)

D'una escletxa entre unes roques, d'un clot enmig d'un prat, brollen paraules, brollen i no paren de brollar. Un devessall de paraules. Un remoreig original, com si una profunda boca mineral les glopegés. Crits, rialles, exclamacions, murmuris... En el principi existien les paraules.

Les paraules lliures, acabades de néixer, salten, ballen, canten, corren avall... Incansables, ara fan reguerots, ara s'aturen formant petits bassals. Reposen, continuen avall a saltirons, entre boixos, bardisses, branques i fullatge dels faigs i dels avets. Són paraules fresques, alegres, joganeres, inventen el paisatge. Sempre avall, cascadegen per les ombrives torrenteres. I se n'hi ajunten d'altres que també van avall, com l'aigua.

Quin doll de paraules, de versos, de rodolins, de frases, de cançons! Tenen tanta força que arrodoneixen els rocs més cantelluts. Ara s'eixamplen, s'enfonsen, es filtren pels terrossos, penetren les roques, desapareixen en forats de la muntanya, però no es perden: les paraules, quan menys t'ho esperes, sents que tornen a brollar, més dolces, més intenses, amb més passió, amb més força.

Plou, neva, cau pedra: són paraules que baixen del cel, de la inspiració més alta.
També llisquen fent corriols, regalimant, i s'ajunten amb les de les fonts i dels torrents. Hi ha una inspiració que ve de l'aire, de la brisa, de l'oratge, dels núvols. I una altra que ve de les fonts, del més íntim de la terra, del subconscient ocult. I encara hi ha una altra inspiració, que es diposita misteriosament sobre les fulles i les flors, en la gespa dels prats, sobre les pedres: són les paraules dites en veu baixa, com carícies, que deixa la rosada, menuda, humil, les paraules que aconsegueixen empapar i eixamorar i fer estremir la pell.

El cabal de paraules arriba a la falda de la muntanya. Ja no corren amb tanta força però no és pas que es tornin assenyades! De les neus, de les pluges, de la rosada fina, de les fonts, ara el corrent de paraules s'eixampla i s'enfondeix: porten tota la fantasia, tota la imaginació, tot el capritx, creen la vida i recreen el món. Hi naveguen caiacs, hi baixen rais... S'aturen en un gorg de tonalitats fosques, gorgs blaus, gorgs verds, gorgs negres... Són les paraules dels contes. Tenen una superfície llisa i lluent com un mirall que tot ho reflecteix, però d'una fondària fascinant, esglaiadora.
No són paraules inventades en un laboratori d'alambins i provetes, in vitro. Són les mateixes gotes, els mateixos glops de sempre, que es tornen contes nou-nats. Perdó, no estan fetes de les mateixes gotes! Tenen sabors minerals i vegetals, d'escorces de pins, de fulles seques, de falgueres i molses, de maduixes i gers, d'aranyons i de mores, de romanins, farigoles i espígols. I el tornasol de les truites i les carpes.

Han corregut tants camins que contenen tots els sentiments, totes les emocions de la terra. Si les embotelléssim, l'anàlisi del laboratori del Dr. Oliver Rodés precisaria quants milígrams tenen d'alegria, de pena, d'il·lusió, d'amor apassionat, d'amargor, de tristesa. I quants de residus secs. No és veritat que les paraules siguin incolores, inodores i insípides, ben al contrari, tenen tots els colors, totes les olors, tots els sabors i gustos.

Hi ha empreses que embotellen les paraules de les fonts, pures, incontaminades, transparents. Més avall, a la plana, a les ciutats, les han de depurar, de descontaminar, de reciclar, perquè on viu tanta gent amuntegada sempre falten paraules, o sempre es repeteixen les mateixes, o s'embruten, o es taquen, o es fan malbé. O s'obliden. Sovint hi ha sequera de paraules, i deu ser per manca inspiració.
També els pagesos necessiten paraules per regar els seus horts, les seves tomaqueres, les seves mongeteres, les pomeres, els presseguers, les peres llimoneres... perquè els fruits de la terra siguin dolços, sucosos. Ja se sap que de cultiu en ve cultura.

Però les paraules dels contes continuen avall. Ara ja no salten tan vivament, però porten més cabal, el d'altres contes afluents que s'hi han anat aiguabarrejant. Les fàbriques de les ribes intenten apressar-les i fer-les treballar. Les desvien per sèquies, les aturen en rescloses, en graduen el cabal, les fan passar per premses, per màquines rotatives, les pleguen, les lliguen i relliguen. De les fàbriques surten empaquetades, negre sobre blanc, en diccionaris, enciclopèdies, novel·les, llibres de text, científics, esotèrics... i també en poemes i en contes il·lustrats. Les carreguen en camions i les distribueixen a les llibreries i a les biblioteques de les ciutats. Del que resta en fan diaris. Així com els contes porten una saviesa que val per sempre i els llibres porten coneixements que valen per molts anys, els diaris porten notícies del dia però de curta durada.

Després, les paraules restants són abocades i tornen al seu llit. Llisquen per una conca més ampla, passen per sota de ponts de tres i quatre i vuit arcades. Ja són més fluvials. Però estan més cansades, i no són transparents: les impremtes les han pressionat massa. Però no es desanimen. Ja noten que s'acosten al seu destí, ja en tasten la salabror, ja copsen les onades que les van a rebre.
No els fa por de perdre's en aquella immensitat. Tot ve de les paraules, tot és fet de paraules, tot va cap al silenci. Però saben que la mort no existeix, que tot en la natura es reencarna. Que la calor del sol les convertirà en un vapor de cotó fluix, i que el vent se les endurà a corrues de núvols cap a aquelles muntanyes. I que allà les paraules plouran i nevaran i xoparan la terra, i es filtraran per les escletxes més fines dels avencs. I les coves uterines quedaran gràvides, embarassades de paraules. I un dia, dels seus corrents subconscients brollaran de les fonts, regalimant per les falzies, cabelleres de Venus, saltant entre les roques. D'ençà que el món és món, d'ençà que el temps és temps. Perquè en el principi existien les paraules.

Joan Soler i Amigó
autor de La Mitologia Catalana

L'ESCUMA DELS DIES, de Boris Vian (trad. Jaume Fuster, ed. Columna)

A determinats llibres, en determinades èpoques, se'ls atorga un valor simbòlic, emblemàtic, que va més enllà dels estrictament literaris. La novel·la que proposem, L'escuma dels dies (1947), aconseguí aquesta categoria dins de la narrativa francesa, al costat de L'estrany, de Camus; El diable al cos, de Radiguet; Els infants terribles, de Cocteau; El gran Meaulnes, d'A. Fournier; El petit príncep, de Saint-Exupéry; Bon dia , tristesa, de F.Sagan, i La nàusea, de Sartre.
Avanguardisme, humor, creativitat, tendresa... Diríeu que és una novel·la d'amor? Una novel·la d'humor negre? De romanticisme desesperat? Existencialista?
De tot plegat, potser. En tot cas la història parla d'un món abocat a l'absurd, mentre Chloé i Colin s'estimen cada cop més... Boris Vian va morir a París, el 1959, tenia trenta-nou anys.

Els límits de la nostra llengua

El catedràtic de lingüística James Hurford explica al periodista Lluís Amiguet que, molt al contrari de les opinions no autoritzades de veus més o menys innocents, totes les llengües són igual de complexes. A més, desmunta un altre clixé que, per absolut, generalitza més enllà del que és el cas. Ens referim a la vella idea (posada en circulació per Benjamin Whorf) que la nostra llengua ens limita la visió del món i que no podem transcendir-ne.

["La Contra", La Vanguardia, 21 d'agost de 2009]

LA PETITA CIUTAT ON ES VA PARAR EL TEMPS. Bohumil Hrabal

A mesura que vas llegint t'adones que l'aturada del temps en aquesta petita ciutat plentaja tot un seguit de preguntes. Què vol dir l'autor quan parla del temps aturat, a què es refereix? Faríeu algun lligam amb la Bella Dorment del conte clàssic? Quines formes i conseqüències adopta el fet que el temps s'aturi? Podeu avançar amb paciència de bon lector, assaborint la literatura del premi nobel, sabent que a les pàgines 147 i 148 hi trobareu les respostes. Us proposem que seguiu la pista d'un personatge, l'oncle Pepín. (Germà del narrador!) Pepín, abans de morir, en presència del seu germà, diu, dues vegades: "Què passarà amb l'amor?" I ningú no sap què ha volgut dir. Mor sol, en un impressionnat castell magnífic i fred. Què va voler dir?

De com arrelen falsos mites

Els primers dos col·lectius

Aquest curs 2008-09 s'han posat en funcionament dos col·lectius literaris: Els Irregulars de Sherlock Holmes, amb seu als Lluïsos de Gràcia de Barcelona, i el Col·lectiu Literari Atenea, que ja té el seu propi blog i que podeu consultar aquí. Per al curs vinent estem preparant un nou col·lectiu literari al Cor de Marina de Badalona, una entitat cultural fundada el 1882.