dimecres, 18 de febrer del 2009

ELS INVISIBLES

Vespreja a la Plaça Roja, un punt de llum verda enmig del paisatge desolat del polígon industrial de Badalona Sud. La Nina Amaya, asseguda en un dels bancs del passeig, mira l’edifici on fa uns anys s’alçava l’escola de la infantesa. Torna a consultar l’hora, es fa tard, ja no vindrà ningú. Hi havia quedat amb amics, els Pescaítos, quan eren encara nens. S’havien fet una promesa: si mai se separaven es reunirien de nou a la plaça un any després de ser majors d’edat. Llavors se sentien més que amics, com parents, i van jurar-se lleialtat eterna. La Nina fa anys que no els veu. Des que va fugir de la ciutat, del destí que li havien escrit, un dels rostres de la presó.

Atura la mirada una estona sobre les tres xemeneies que dominen el barri. En continuen persistents els fums i la lletjor insultant que l’entristien cada matí quan es llevava per anar a l’escola. Li feia ràbia la sensació que enverinaven l’aire a poc a poc, dia a dia, fent forat.

La Nina Amaya somriu perquè ara li sembla veure, com si fos ahir, el simpàtic Colata enfilat dalt del terrat de l’escola, amb l’inseparable Samuel. Tots dos hi havien bastit una mena de casa, amb sofà i armaris i gàbies a la teulada més alta. Mig barri implicat. De fet es tractava d’un lucratiu negoci de concursos de coloms. Però el Colata no ho feia per diners, el Colata estimava tota mena d’ocells, sobretot els coloms. N’era un expert. Tot amb tot hi guanyaven diners. Vint, trenta propietaris de coloms feien les juguesques. El Colata agafava una femella i feia que els mascles l’ensumessin. Després la deixava anar. I tot seguit els coloms mascles l’encalçaven. L’amo del colom que primer aconseguia estar una estona sol amb la femella guanyava el pot.

Segur que ja ha crescut, pensa la Nina, però que n’era de menut llavors, el Colata! Perquè fumes massa, li deien. I el Samuel reblava el clau: és un txolla, així que surt del llit que escura l’ampolla de vi. Li ho engaltava cada dos per tres; per riure és clar, per tocar-li el voraviu i, com deia ell, atxitxarrar-lo. Amb risc, tanmateix, perquè amb el Colata, poca broma. Amb ell les bromes acabaven a cops de tisora o de punxó. Posem per cas, si l’anomenaven Colata, molt bé, però si li etzibaven “ei Xocolata!”, el treien de pollaguera i ja se les tenien. Que si retira-ho, que si m’has jurat, que si m’has esmentat els morts…

La Nina n’estava molt, del Colata. Menut i rialler. En recordava dos gestos característics: amb el punxó a la mà disposat a la baralla, i dividint un entrepà per compartir-lo amb qualsevol que tingués gana. També li revenien les mirades del seu amic. Sovint esguardava el sostre amb ulls desencaixats. Després d’això podia embolicar-se amb tota la roba que trobava o adoptar un posat fatxenda, el cap alt i les celles arquejades, que significava provocació i, probablement, violència. O tot al contrari, se li posaven ulls d’aguantar el plor. De fet els seus ulls, grans i rodons i negres, eren missatgers de festa i d’ingenuïtat.

Ell i el Samuel estimaven la Nina. Et demanaré, li deia un; i l’altre, jo també. Però ella no es volia casar. No volia tenir un fill als quinze anys, i tres als divuit. S’hi rebel·lava secretament i sentia un rebuig profund contra la cerimònia del mocador, prova de virginitat. Fugiria. I escriuria. Escriuria poesies de revolta, contra la presó i la misèria que matava la seva gent. Recordava com li havia costat aprendre a expressar-se. Fins que va adonar-se que hi havia paraules que l’alliberaven. I va aprendre a triar-ne, de paraules, a comprendre-les i a encaixar-les. I en buscava de noves i no se’n cansava mai.

Amb tot, a ella li feia més peça el Samuel. Tot i que mai no li ho va confessar. En Samuel l’amoïnava perquè intuïa que tindria un mal acabament. Era massa fort, massa valent, massa orgullós, massa intel·ligent, massa rebel. L’enamorava i l’espantava alhora. Tot en ell era excessiu. Per això també havia fugit d’ell. Sobretot. Perquè el Samuel representava tot allò que volia deixar enrere. Ella també era orgullosa i se sentia lliure. Es repetia un i mil cops que mai no dependria de ningú i que només es pertanyia a si mateixa.

“Qui és aquesta dona/ que ha somiat un cavall/ i cavalca lluny de la sang/ i renuncia a la llavor que du dins?”

Camina pels carrers. Un paisatge marginal de cases altes i pisos petits amb escales interiors de ferro i finestres plenes de robes esteses; ciment i pistes de bàsquet.

La Nina suposa que l’aspecte i les faccions li deuen haver canviat perquè ningú no la reconeix. Ni la Pollera, amb qui tenia tractes cada dia, que ni la mira quan passa pel seu costat. Durant un temps, després de la fugida, va tenir por que la trobessin. Ara ja no. No és por el que sent i sí un tast de remordiment. El seu cor amb prou feines si pot encabir la tristor de no haver estat present quan la mort dels pares.

“Pares/ quan ballàveu repetíeu/ sols estem de pas/ a la vida no saps com hi entres/ de la presó no saps quan en surts/ balla i beu/ un error costa la vida/ un error, la llibertat”

Grups de gent aquí i allà. Algunes converses sorolloses, alegres i provocatives, i d’altres sens dubte secretes. Hi ha complicitats. Mirades. La miren amb curiositat, sols una reüllada. Saben, per la seguretat amb què ella es mou, que no és una estranya.

L’aire, però, és prenys d’amenaces. De sobte, s’adona d’una ombra amagada rere d’un dels pilars que suporten l’autopista. Es un noi molt jove que fa un salt cap endavant; du un punxó a la mà. Punxa i es fa escàpol com un gat.

“Una corredissa, una roda rebentada/ o un cor/ per bogeria o per comptes pendents/ de seguida mil l’empaiten/per matar-lo, diuen/ i potser el mataran de debò/ juren que no volien/ segueixen una espiral/ que ve de molt lluny”

El seu barri, la seva gent. Els amos de la zona,la colla dels Pescaítos. El Samuel, el Colata, la Nina Amaya… i la Xonxa i el Txato, a qui el vell entrenador de l’equip del barri on jugava, anomenava el Kubala català.

Cada Pescaíto tenia el seu somni. El Samuel tindria un bar propi i sols treballaria per a ell. I per tenir diners per jugar-se’ls a les cartes. I si tenia estones lliures jugaria a escacs i potser un dia guanyava un campionat.

La Xonxa volia posar una botiga de roba o una perruqueria. Semblava segura d’aquesta fita, però un dia es va despenjar dient que ja no volia ser perruquera, ni tenir cap botiga. Seria bailaora, una reina. Podria ser, perquè ballava divinament i li abellia vestir-se tan elegant com podia i maquillar-se… Era molt generosa, hauria fet un petó al diable per salvar-lo de la condemna eterna. I ja se sap que al diable, ni esmentar-lo.

El Txato volia ser futbolista del Barça. Quan va rebre la confirmació del seu ingrés a la Masia del FC Barcelona, la gent del barri el farcia de consells. No siguis individualista, fes bon ambient al vestidor, sigues disciplinat, que no et pugin els fums al cap, esforça’t als entrenaments, esforça’t, esforça’t, esforça’t. I no oblidis mai els amics.

L’èxit del Txato esperonà la Nina. L’endemà mateix que el Txato anava a viure a la Masia, la Nina Amaya abandonava la ciutat. Havia deixat un poema damunt del seu llit.

“Demano poc/ sols una mica de pa/ una mica de roba/ una casa petita/ i el perdó/ i si mai la vida és amarga/ veniu a ballar amb mi/ la lluna serà plena/ i la música, la més alegre”

Aquests eren els pensaments de la Nina mentre passejava. Records.

Sent una mica de melangia, com un pessic, potser no hauria d’haver tornat. Això no obstant decideix anar al club d’escacs on jugava el Samuel, a la frontera del barri amb Sant Adrià. I si al club en desconeixen el parador, demanarà informació al FC Barcelona, on sap que hi juga el Txato. O hi jugava. Vol donar als Pescaítos una darrera oportunitat perquè li sap greu haver-se’n distanciat tant…

A la mateixa hora, l’autobús de línia on viatjava la Xonxa arribava a Sant Esteve Sesrovires. La Xonxa hauria volgut trobar-se amb la Nina a la Placeta Roja —recordava la cita—, però s’ha estimat més aprofitar l’hora de visita a la presó de Can Brians. Hi ha anat a veure el Colata, que hi està tancat. Li porta tot de coses de part de la família. I també el fill que encara no coneix.

“Una dona embarassada/ camina i camina/ fins a la llunyana presó/ fa tres dies que no menja;/ plora/ i el seu fill també”

Per què va anar a parar a la presó, el Colata? Tot va passar molt ràpid. Ella, la Xonxa, se’n sent culpable. Duia coses per vendre, roba interior d’home i de dona. Un policia la va parar; ja es coneixien, era el de sempre. Li volia confiscar la roba, l’acusava d’haver-la robada. La Xonxa primer es va indignar, ella no havia robat res. I el va insultar. El policia la va voler dur a comissaria. A partir d’aquí les versions són ben diferents segons qui ho expliqui. Diu la Xonxa que el Colata va intervenir just quan ella arrencava a plorar. Hi va haver una pistola pel mig i el policia va resultar ferit. Es veu que el motiu Colata no era per xocolata sinó per la culata de la pistola que deien que tenia, que sí que la tenia. La Xonxa va perdre la roba i el Colata posava presó a la seva vida. Tenia poc més de dinou anys. Diuen que allò que més va doldre als dos Pescaítos va ser adonar-se que la seva paraula no tenia cap valor.

“Aprèn paraules noves/ no ets a la presó/ ni en un centre penitenciari/ ets en un centre de cumpliment/ el teu pobre llenguatge és presó/ a la presó aprèn el nou llenguatge/ txitxa i txingadera/ guinda, tunda i boquera/ si vols salvar la vida;/ i arrenca per rumbes i buleries/ si no vols morir de pena”

A l’autobús, durant el viatge, s’ha assabentat que avui serà un dia especial a Can Brians. Els jugadors del Barça hi van per jugar un partit amistós amb l’equip de futbol de la presó. Celebren el primer aniversari de la Penya Barcelonista de Can Brians. També el grup de teatre del Centre hi participarà amb una representació. La notícia fa feliç la Xonxa, que riu tota sola, i estreny amb força el nin que du a braç. Riu perquè comprèn que serà dia de festa i què millor que una festa per celebrar que el Colata veurà per primer cop el seu fill.

D’aquí unes hores el Txato i el Barça seran a Can Brians. Recorda la cita a la Placeta Roja, la que van acordar fa set anys. Ell no hi podrà acudir. Pensant-hi s’adona que ha perdut el contacte amb seus amics. Sap que la Nina va desaparèixer, que en Samuel jugava a escacs i que la Xonxa i el Colata s’havien casat. Tampoc no va poder anar al casament, estava en una concentració, a l’estranger. Se sent una mica avergonyit. No sap que han tingut un fill. El seu antic entrenador, aquell que l’anomenava el Kubala català, el renyaria. Recorda que li deia: en Kubala primer de tot era una persona bona, lleial amb els seus amics, després era un esportista i, finalment, com a futbolista era el millor. Tu Txato, perdona’m, només penses en tu. En Txato hi estava d’acord, era un egoista. A la Masia també li ensenyaven coses semblants. Al Barça va deixar de jugar de manera individualista, i per primer cop a la seva vida va ser disciplinat amb l’esforç i amb les instruccions dels entrenadors. I va aprendre a pensar en l’equip.

Evoca les aventures viscudes amb els Pescaítos i es fa la promesa de trobar-los i de refer el grup. Poc després rebrà una trucada. La de la Nina Amaya.

El Colata no està bé. Tot i que veurà la seva dona i coneixerà el seu fill, el Colata no està bé. No pot pensar en la pròpia alegria quan el seu amic, el Samuel, continua tancat en una cel·la d’aïllament. És una cel·la de càstig. El Colata es desespera perquè sap que el Samuel no sortirà mai de la presó. És massa rebel. Hi va entrar per no res. Una baralla, problemes de joc. El van amenaçar de trencar-li les cames si no pagava. Que no m’amenacis, que em coneixes. Ningú sap del cert com va anar la cosa, però tothom sap que al Samuel no se l’amenaça, que ell compleix els pactes i paga els deutes. I dins de la garjola, la mateixa cançó. Massa rebel, masa orgullós. Cada dos per tres, problemes amb els funcionaris.

”Mira bé les quatre parets/ són com paraules/ que et diuen qui ets“

El Samuel s’ha assegut en un racó de la cel·la d’aïllament. Té els ulls tancats. Com que no li han deixat tenir el joc d’escacs hi juga de memòria. S’hi pot passar la resta de la vida, jugant a la cega, estudiant variants. No li podran minar la resistència, no el destruiran. Encara té esperança. I somnis. Sobretot un: tornar a veure la Nina Amaya, a qui mai no ha deixat d’estimar, d’ençà que eren nens.

Per un moment el coratge trontolla. Qui sap si mai no podrà dir-li que l’estima. Endevina que el dit més negre del destí l’ha assenyalat. Tot d’una s’espanta, comprèn que no suportarà la falta de llibertat. Tot es fa fosc.

“M’han dit que t’han pegat/ que estàs malalt/ però aguanta amor/ no et facis cap mal/ no et xinis les venes/ ni t’ofeguis amb lleixiu/ que sóc al costat del mur/ també de nit/ t’hi espero/ t’hi esperem”

El Samuel no ho sap encara, ni el Colata ni la Xonxa tampoc, però la Nina i el Txato a hores d’ara es mouen per reunir l’antiga colla. De petits van fer una promesa, aviat es retrobaran.

A la cel·la d’aïllament el Samuel treu uns daus que sempre du a la butxaca. Té una mena de pressentiment. Llença els daus a terra amb gest decidit. Roden uns segons abans d’aturar-se. El pres somriu: ha sortit un doble sis. Respira profundament, una veu interior li diu que aquesta tirada és un bon auguri. Li revé un gran relaxament. Mig endormiscat imagina una escena en què la Nina Amaya li llegeix poemes. Mentrestant el Colata abraça el seu fill; la Xonxa riu. Per la porta principal de Can Brians entra l’autocar del Barça.


"Els invisibles", Jaume Martín
Premi Cafè Baviera, publicat en premsa

1 comentari:

  1. M’ha agradat el relat “Els invisibles”. Està molt ben escrit, és original, diferent, i s’enfoca en un ambient poc visitat pels escriptors. Sobretot pels escriptors catalans. No és un tema que trobem normalment dins la literatura catalana.
    Un cop endinsada en el relat he pensat en el film de Buñuel “Los olvidados” –fins i tot els títols s’assemblen; es podrien intercanviar–, però tot llegint-ne més i en arribar al final, m’he adonat que, de fet, les dues històries són absolutament diferents. “Los olvidados” és una història dura, desagradable i gens esperançadora. D’altra banda de “Els invisibles”, tot i l’ambient dur i adesiara fins i tot brutal, se’n desprèn calidesa i és ple d’esperança.
    No em sorprèn que guanyés un premi literari.

    ResponElimina