Col·loqui Internacional W. Benjamin (4)

CONFERÈNCIA 4: "Walter Benjamin, avisador del foc"
(Manuel Reyes Mate, CSIC, Espanya)

Walter Benjamin analitza la realitat social que l'envolta. I ens avisa del foc o perill que amenaça la societat actual i futura. El perill que corre la societat és el consum deshumanitzador imperant. I s'adona que el proletariat és un estament social que aspira al consum, que s'hi aboca tant com pot. L'obrer treballa a la fàbrica, en unes condicions que cal millorar, i hi lluita per aconseguir-ho, però aspirant també a consumir els productes que fabrica.

Per aquest motiu Walter Benjamin s'interessa més per la figura del drapaire com a representant de tots aquells éssers humans que pateixen exclusió social. El drapaire, doncs, en aquest sentit, representa un ésser al marge de l'entramat social que viu de les deixalles del sistema, viu de les escombreries que produeix el sistema. El drapaire coneix, doncs, la realitat, la veritat.

Walter Benjamin busca l'esperança en el fracàs, en la desesperació. Li interessa anar a l'arrel de tot, és a dir, l'home. Creu que la veritat resideix en l'home. I a Walter Benjamin li mporta més la veritat que el coneixement. I la veritat, diu, va a contracorrent: “la veritat brilla en moments de perill”. I diu que s'ha de saber escoltar, escoltar allò que diuen els marginats, els fets, els objectes. I fer com fan els artistes, ser com ells; i usa la metàfora de Kafka quan afirma que els artistes són com rellotges que donen les hores a l'avançada. O ser, com ell mateix, avisador del foc.

Walter Benjamin oposa progrés moral a progrés tècnic. I afirma que el progrés tècnic i el feixisme tenen en comú la naturalitat de carregar-se generacions senceres en nom d'una idea o d'un objectiu.

A Walter Benjamin li dol constatar que la Història avança matant, construint sobre una gernació de víctimes.

Diu que cal entendre la relació entre Humanitat i Progrés. Qui és objectiu de qui? Qui s'ha de sacrificar per qui? La Humanitat ha d'estar al servei del Progrés o és el Progrés qui ha d'estar al servei de la Humanitat? Descriu el problema amb imatges aclaparadores: la d'unes botes trepitjant flors del camí; i la de l'accident a la carretera. Amb aquesta segona imatge explica que el progrés és acceleració. Denuncia que l'ideal del progrés és la eliminació del temps. Tot ha de ser més ràpid, més immediat. D'aquí la imatge del tren que avança cada cop més accelerat cap al descarrilament, cap al desastre que cal aturar.

Cal aturar, interrompre, aquest procés autodestructiu. La interrupció seria un acte de justícia ja que les víctimes deixarien de ser el preu que cal pagar per continuar amb l'acceleració del procés.

Per analitzar el procés cal estudiar el passat. Però l'estudi del passat no té com a única finalitat entendre el present. Cada fet del passat té valor per ell mateix, té autonomia. En el passat han succeït coses que eren impensables que succeïssin. I quan l'impensable s'esdevé, aleshores cal reflexionar sobre el que ha passat i no oblidar-ho. El passat ens interroga, la memòria ens interroga.

Sense memòria és com si la injustícia no hagués existit. Cal viure amb el deure de la memòria.

Júlia MB
Col·lectiu de Filosofia El Círcol

Col·loqui Internacional W. Benjamin (3)

CONFERÈNCIA 3: “Mr Bungle sends his regards”. Walter Benjamin, un fracàs? (Erdmut Wizisla)

Suposadament abans de morir Walter Benjamin va escriure una nota: “En una situació sense sortida només puc decidir acabar”. Hannah Arendt ens parla d’ell com el Senyor maldestre (Mr.Bungle) i ens el descriu com un home amb idees, però sense sort ni talent per gestionar la seva vida. Ens diu que era “massa educat” per aquesta vida. Benjamin es considera a si mateix un fracàs, diu que té dins el seu cap l’acomulació de ruïnes sobre més ruïnes que porta a la catàstrofe imminent.

EL SR. MALDESTRE

Benjamin diu que hi ha un petit geperut que ens mira, ens fa equivocar, però no el podem veure. I és qui ens porta a veure la muntanya de ruïnes. Recorda al geni maligne de Descartes: si el geni maligne és la possibilitat que la nostra percepció del món no s’adigui a com és el món en realitat, el petit geperut és quelcom que hem hagut d’oblidar del passat per poder recordar.

Benjamin hi troba una solució en la seva definició de felicitat: cal ser conscient de si mateix, tenir confiança en un mateix, sense tenir por. Això demana un procés d’introspecció.

EL FRACÀS. L’EXEMPLE DE KAFKA

Benjamin fa sortir la figura del petit geperut en les seves obres sobre Kafka. Kafka es considerava a si mateix un fracàs, però un fracàs inevitable i imprescindible per la història. I se sentia fracassat en el seu intent de transformar la poesia en ensenyament, l’escriptura en doctrina. La conclusió, semblantment a Benjamin, és que l’escriptura guanya.

Benjamin sosté que en el fracàs hi ha grandesa, perquè en reconèixer que s’ha fracassat, un és sincer amb si mateix. Per tant, apropa els conceptes d’èxit i fracàs. Però, sobretot, fa una crida a buscar l’esperança (encara que la cerca ens pugui decebre): “hi ha molta esperança, però no per a nosaltres, sinó per a aquells que no tenen esperança”.

EL CRÍTIC ÉS L’ESTRATEGA DE LA LLUITA LITERÀRIA

1. Comportament de W. Benjamin: no creu que tot fracassi, aposta per utilitzar el sentit comú i per tocar de peus a terra: “la humanitat ha d’abandonar les promeses de salvació i començar el dia com una persona racional que ha dormit molt bé”.

2. Pensament i mètode d’escriptura de W. Benjamin: té habilitat per fer convergir les diferències entre dos extrems (per exemple, l’aura o autenticitat d’un original vs. l’actualització eficaç i ràpida de la reproductibilitat tècnica). Diu que no hem de considerar el passat com un defecte, sinó com peces d’un puzzle.

3. Vida pòstuma de W. Benjamin: creu que la seva situació és precària i vol crear una altra vida més enllà de la real. Per fer-ho mira cap al futur, perquè creu que la nova vida que ha ideat no serveix per la generació del seu present, sinó per una generació futura. Nosaltres.

La CONCLUSIÓ és que Benjamin no és un fracàs. Considerar-lo un fracàs seria tornar-lo a matar.

Júlia MB

Col·lectiu de Filosofia El Círcol

Col·loqui Internacional W. Benjamin (2)

CONFERÈNCIA 2: Més enllà del positivisme historiogràfic i de la ingènua confiança en el progrés. Walter Benjamin i les seves tesis sobre el concepte d’història (Eduardo Jozami)

L’historicisme positivista defensa que el que ha passat ja no serveix de res: “es parla de memòria, perquè ja no hi ha res”. Walter Benjamin defensa que cal transmetre experiències, perquè la història no és un passat, sinó la relació amb el present d’un passat recuperat i que espera redempció. Per tant, rebutja una separació absoluta d’història i memòria.

Benjamin és proper al materialisme històric, és a dir, al “fer parlar les coses mateixes”. Aquest postulat és la base de la fenomenologia. El materialisme històric es basa en la fantasmagoria d’objectes com a via per descobrir una cultura, poble, etc.

L’historiador positivista parla, generalment, d’una classe oprimida que és subjecte de coneixement històric. A diferència del materialista, que només afronta un objecte o objectiu quan se li presenta, l’investigador positivista creu possible una acció política revolucionària. Rosa Luxemburg veu necessari el declivi del capitalisme, així com la lluita i la rebel·lió. Benjamin diu que “s’ha de tallar la metxa abans que la gospira arribi a la dinamita”.

Benjamin parla de la teleologia del progrés, és a dir, el progrés persegueix un telos o fi. D’aquí que defensi que la història és necessària per a la vida i l’acció. Nietzsche és proper a aquest pensament.

No podem esperar que el passat estigui definitivament tancat, perquè això no és fer història. Però, fins a quin punt poden ser utilitzats els testimonis, tenint en compte que s’hi reflecteix (o s’hi pot reflectir) l'opinió de la persona?

Júlia MB
Col·lectiu de Filosofia El Círcol

Col·loqui Internacional W. Benjamin (1)

CONFERÈNCIA 1: La revolució és el fre d’emergència. Actualitat de les Tesis “Sobre el concepte d’Història” 1940-2010 (Michael Löwy)

Walter Benjamin és crític amb la idea de procés lineal de la història. És aquest pessimisme el que li permet percebre la catàstrofe imminent que esperava a Europa i contra la qual planteja una alternativa radical: una utopia revolucionària. La revolució és la interrupció d’un procés catastròfic associat al progrés que imuplsa el capitalisme.

Com es es porta a la pràctica la revolució? En les societats arcaiques, sense classes, no hi havia la voluntat de domini de la naturalesa que hi ha en el capitalisme, perquè es tenia la naturalesa com una mare. Per això els somnis neixen juntament amb les experiències passades d’aquestes societats antigues. No es tracta, però, de tornar a aquest passat, sinó de plantejar, des d’aquest passat, una nova harmonia entre l’home i el pensament natural.

Aquesta reconciliació pressuposa una societat utòpica socialista on no hi hagi propietat privada, ja que el treball apunta a l’explotació de la naturalesa i això és una anticipació de la tecnocràcia del feixisme. El que proposa Benjamin en les “Tesis sobre la Filosofia de la Història” és extreure de la naturalesa el que està en ella. No es vol crear nous valors, sinó millorar la naturalesa.

Si la política parla d’una societat primitiva, sense classes i comunista, la teologia parla del paradís perdut del qual ens n’allunya la tempesta que suposa el progrés. La societat futura serà, doncs, una societat messiànica sense classes i, per tant, la interrupció de la catàstrofe ha de ser messiànico-revolucionària.

Walter Benjamin defineix el camí de la història ja marcat com una locomotora que si res no la deté, es precipita. La revolució, doncs, és l’acte pel qual la humanitat posa els frens d’emergència en la locomotora de la història. Moon (secretari de l'ONU) diu que tenim el peu a l’accelerador i poc temps per solucionar-ho.

Aquesta anàlisi és actual. Groux parla de la relació entre pessimisme de la raó (1) i optimisme de la voluntat (2).

1. Pessimisme de la raó: assistim a un progrés creixent del capitalisme que ha portat a una catàstrofe ecològica (escalfament global). Hans Jonas, a El principi de responsabilitat, diu que la nostra generació ha de ser responsable per les generacions futures. Però, qui és el responsable? No és la mala voluntat d’un empresari, sinó l’exigència de rendibilitat a curt termini del capitalisme. Les temptatives de solució han fracassat, cal quelcom més radical: una revolució.

2. Optimisme de la voluntat: cal tenir esperança en un canvi de paradigma de la civilització. Hi ha qui diu que el canvi s’ha de produir cap a un ecosocialisme. Sigui com sigui, no només cal un nou mode de producció, sinó sobretot un mode de vida alternatiu basat en la solidaritat home-home i home-natura més enllà del consum. És una utopia, però sense utopies (que tinguin arrels en les contradiccions socials) no es pot pensar en canvis socials.

Com a conclusió, la revolució ha d’organitzar el pessimisme, però tampoc hi pot haver una desconfiança absoluta en el futur. Tesi de Benjamin: “cada generació ha rebut força messiànica, cal usar-la: cada segon és la porta oberta per la qual pot venir la salvació”.

Júlia MB

Col·lectiu de Filosofia El Círcol

Walter Benjamin, recordat a Portbou

La nit del 26 al 27 de setembre de 1940 El filòsof Walter Benjamin va morir en una modesta fonda de Portbou.

Els passats 24, 25 i 26 de setembre d'enguany aquest poble fronterer ha commemorat el 70 aniversari de la seva mort amb un col·loqui internacional amb experts com ara Jörg Zimmer de la Universitat de Girona o de Erdmut Wizisla, de l'Arxiu Walter Benjamin de Berlín, entre d'altres.

L'autor de L'origen del drama barroc alemany o de Tesis sobre la Filosofia de la Història va morir envoltat de misteri. La creença general és que el filòsof va suïcidar-se, però, estranyament, el doctor Pere Gorgot va diagnosticar mort per hemorràgia cerebral. I l'escriptor Stuart Jeffries, en un article publicat a The Observer l'any 2003, afirma que Walter Benjamin va ser assassinat amb la complicitat d'agents nazis.

Una representació del Col·lectiu de Filosofia El Círcol, que actualment estudia l'assaig de Walter Benjamin L'obra d'art a l'era de la seva reproducibilitat tècnica, va assistir a les conferències i actes commemoratius que hi van tenir lloc al llarg del cap de setmana.

La POR segons KAFKA, RILKE, CAMUS i JOSÉ ANTONIO MARINA (1)

La proposta és la següent: tot seguint les anàlisis que fa José Antonio Marina al seu llibre Anatomia de la por, parlarem de tres autors força importants com són Kafka, Rilke i Camus, que van escriure arguments on les pors humanes ocupaven un espai important.

Abans de començar per un dels autors, comentarem fragments del llibre de Marina. A la introducció, l'autor cita Hobbes: "El dia que vaig néixer, la meva mare va parir dos bessons: jo i la meva por".

A Marina, de totes les emocions que amarguen el cor humà, les que més l'interessen són l'angoixa, la timidesa, la inquietud, el terror i la vulnerabilitat. L'ésser humà, afirma, s'ha protegit contra la por, s'hi ha resignat i fins ha copiat els animals en les respostes prefixades per la naturalesa, com són ara, la fugida, l'atac, la immobilitat i la submissió.

Però diu també, que l'home sempre ha volgut sobreposar-se a la por i actuar com si no en tingués. Marina proposa elaborar una teoria de la intel·ligència amb inici a la neurologia i final a l'ètica. Diu: "La humanitat és un projecte d'alliberament que brolla d'uns mecanismes neuronals, és un projecte valent que neix d'una naturalesa covard."

Al capítol titulat Cartografia de les pors assevera que "vivim entre el record i la imaginació, entre fantasmes del passat i del futur, revifant perills vells i inventant amenaces noves, confonent realitat i irrealitat".

Segons l'autor, les pors són un sentiment i, per tant, participa de trets comuns dels sentiments. Marina diu que:

1. Un sentiment és un balanç de la nostra situació: si un perill ens amenaça el vivim amb por.

2. Un sentiment és una experiència xifrada: moltes pors són difícils d'explicar perquè no sabem d'on procedeixen ni el seu sentit.

3. Els sentiments són un fenomen transaccional: la por funciona com uns vasos comunicants. Un vas és el sistema d'avaluar del subjecte; l'altre, el perill real. El desencadenant entra per un o altre, però al final s'equilibren. El nivell de por determina el nivell de perill i a l'inrevés.

4. Els sentiments inicien una nova tendència: ens mobilitzen, canvien la nostra atenció des del que estàvem fent fins a la nova situació. Com tots els sentiments, la por té una estructura narrativa. L'escriptura pot ser una manera de defensar-se dels terrors íntims. Hemingway tenia por a tenir por.

LA POR I ELS TRES AUTORS ESCOLLITS

Kafka representa la submissió, la vulnerabilitat, la immobilitat, la passivitat... I significa també els destralls que la família pot causar en una persona.

Rilke, que va patir la por i situacions difícils a la infantesa, tracta la mort, però sembla coincidir amb Marina a superar la por per la via del valor, del coratge.

I Camus tracta la insensibilitat al dolor i la mort, l'angoixa davant la falta de sentit de la vida, i la por davant la impossibilitat de fugir d'una situació de perill.

KAFKA

El voltor

Era un voltor que em picotejava els peus. Ja havia destrossat les sabates i les mitges i ara em picotejava els peus. Sempre llançava un cop de bec, volava en cercles inquiets al meu voltant i després prosseguia l'obra.

Passà un senyor, ens mirà una estona i em preguntà per què tolerava jo el voltor. “Estic indefens”, vaig dir-li. El voltor va tornar i em va començar a picotejar, jo el volia espantar i fins i tot vaig pensar a retorçar-li el coll, però aquests animals són molt forts i jo endevinava que volia saltar-me a la cara. Vaig preferir sacrificar els peus: ara estan gairebé fets malbé, a carn viva.

“No es deixi turmentar”, va dir el senyor, “un tret i el voltor s'haurà acabat”. “Li sembla?”, vaig preguntar, “Vol encarregar-se vostè de l'assumpte?” “Encantat”, va dir el senyor, “no tinc més que anar a casa a buscar el fusell ¿Pot esperar mitja hora més?” “No ho sé”, li vaig respondre, i per un instant em vaig quedar rígid de dolor; després vaig afegir: “Si us plau, provi de totes maneres”. “Bé “,va dir el senyor, “m'afanyaré.”

El voltor havia escoltat tranquil·lament el nostre diàleg i havia deixat errar la mirada entre el senyor i jo. Llavors vaig veure que ho havia entès tot: volà una mica, retrocedí per aconseguir l'impuls necessari i com un atleta que llança la jabalina encaixà el bec en la meva boca, profundament. En caure d'espatlles vaig sentir com un alliberament; que en la meva sang, que emplenava totes les profunditats i que inundava totes les ribes, el voltor, irremeiablement, s'hi ofegava.

El protagonista té por i respon al perill amb passivitat. Una interpretació possible del conte és que sols desapareix la por amb la mort del protagonista. El voltor, el motiu de la por, s'foega amb la sang de la víctima.

JMB Col·lectiu Atenea